LA NEVAT

                            

Es una gateta múrria , es diu Nevat. Nevat es un nom masculí veritat? Diem, el camp està nevat o la muntanya està nevada. Es a dir que estrictament la gateta s’hauria de dir Nevada. Però es diu Nevat com el gosset de Shin Shan, aquell noiet de dibuixos animats que ensenyava el darrera tot dient “ culet, culet ”

Quan la Nevat va néixer el Carles tenia uns 12 anys i va voler que es digues com aquell gosset i no em pregunteu perquè. Ara el nom de Nevat ja es femení de per sí, impossible pensar Nevat amb masculí. La Nevat es la gata, essencialment femenina.

Deia que es múrria, la seva mirada ho diu: Una mirada fixa, altiva, dominant, indiferent. S’està quieta mirant i sobtadament se’n va a on li don la gana i ja la pots cridar ja! que ella segueix la seva pròpia ruta.

 Quan està quieta sembla una figureta. Em puc passar molta estona mirant-la. Traspua serenitat, està concentrada mirant no sé què, és relaxant. Els animals tenen una essència que els humans ja hem perdut. A vegades sembla que vulgui conversar, es planta davant meu i em diu “meu” i jo li dic “meu” i ella torna a contestar. Que em deu dir? Suposo que em diu “ hola, soc ací, mira’m” i jo l’agafo amb tendresa i l’acarono una mica i ella es queda a la meva falda i ronca confiada i feliç

 Una dia la Nevat es va perdre. Com es podia haver escapat? El Carles plorava i jo també. La varem buscar a l’eixida on ella sol anar a prendre el sol, li encanta posar-se sota el petit taronger que hi ha en un racó del jardí, és un taronger bord però que és molt bonic i quan surten les taronges té un color preciós que dona vida al pati. Sovint s’arrauleix enganxada al tronc del petit arbre. Però aquest dia no hi era.

La varem buscar per carrers, varem mirar garatges, ens varem ajupir per mirar sota els cotxes perquè tothom sap que a els gats els hi agrada l’escalfor dels motors. Varem baixar a la plaça i varem cercar a tots els arbres pensant que potser la Nevat s’havia confós i pensava que un d’aquells arbres era el vell taronger de la nostra eixida . Però res.

En Carles em deia que no em preocupés que ja la trobaríem però jo cada vegades tenia mes dubtes.

 Al vespre ja no sabíem on  més mirar . Varem anar cap a casa amb el cap cot i la cua entre les cames.

 Però la varem trobar i no diríeu mai on.  A les golfes hi tinc un petit cistell arraconat que abans em servia per posar-hi la roba pendent de cosir. Doncs mireu: la noia era allà, dins el cistell ben adormida, traspuant aquella serenitat que abans he comentat, però el mes bo es que el cistell era ple de coses que s’havien perdut: tres mitjons dels que ja havia tirat la parella, unes tisoretes petites, un mocador de cap molt suau, un braçalet. Ho sigui que la senyora Nevat tenia un veritable amagatall per els petits tresors trobats i nosaltres sense saber-ho.

  Ah la múrria !!