EL RELLOTGE MARCAVA...

Manquen 5 minuts per tres quarts de les set de la tarda. Miro el rellotge del despatx desitjant que les busques recorrin ràpidament aquests vint minuts que falten per l’hora de plegar.  

M’aprofito que els caps estan xerrant a la sala de reunions i mentre la Marta, la companya de treball, vigila vaig un moment als serveis. 

M’emmirallo i penso, no estàs gens malament pels teus quaranta anys i el mal tràngol passat aquest darrer temps. Em passo amb cura una pinta pels curts  cabells i em poso bé els pantalons i la camisa. 

Quan surto ja només manquen deu minuts. Recullo un quants documents de la taula ficant-los en el calaix superior. Així demà al matí els tindré a mà i fent  unes quantes gestions per telèfon me’ls treure de sobre. 

Ja són les set, agafo i em poso la jaqueta, faig un gest amb la mà d’acomiadament a la sala de reunions, correspost igualment pel cap superior i marxo juntament amb la Marta a carrer. Fa forces anys que treballem a l’empresa, pràcticament vam començar amb poques setmanes de diferència. 

Ella sap que els darrers mesos no han estat gens agradables per a mi. Com és una bona companya en convida a anar a un bar on es reuneix amb una colla, de homes i dones, aproximadament de la nostra edat. El grup és nombrós i tant els uns com les altres tenen una conversa distesa, alegre i sense tabús ni falses vergonyes. 

La reunió és agradable i com la meva presència és nova tots m’afalaguen constantment. La Marta s’asseu al meu costat i quan observa alguna amabilitat excessiva, tant d’homes com de dones, de seguida es remou inquieta a la cadira. Finalment, després de prendre un parell de copes tothom decideix marxar a casa, ja que demà és un dia feiner. He vist que la Marta, no vull insinuar-li res, ha begut més que els demés i està un xic emmurriada. 

Paguem cadascú la nostra consumició. Aleshores algun recorda un escrit on en Pitarra, en les reunions que feia en la rebotiga de casa seva, per evitar problemes i mals entesos entre homes i dones va pronunciar les sabies paraules de : “Tants caps, tants barrets”.  

He sortit del cafè amb la Marta. Vivim molt a prop. Mirant-me a la dona m’ha estranyat no haver escoltat mai cap comentari de parella a la seva existència. A pesar de què jo, si havia descarregat els meus problemes matrimonials damunt les seves espatlles. He de dir que sempre els seus consells han estat molt assenyats. 

Mirant-me-la he de reconèixer que no està gens malament. És una morena de bon veure, amb una cara força agraciada, ni prima ni grassa i de mitja alçada. La seva vestimenta sempre discreta, marca uns bons malucs i una rodoneta i ben posada pitrera. Molts ulls d’home s’han perdut mirant dins el seu escot. He pensat és estrany. 

Hem pujat un parell de cantonades quan ha fet una ensopegada. Perquè no caigués l’ha premut amb força contra meu. He notat una suavitat i una deixadesa com si al sentir-se recolzada contra meu és sentís confortada. Aleshores m’ha dit:

¾     No creguis que això ha passat per que he begut massa, no obstant avui necessitava alguna copa de més. He de dir-te seriosament una cosa i em manquen ànims per dir-t’ho. Fa molts anys que treballem junts  al despatx i sempre he escoltat callada i atenta les teves desavinences matrimonials. Però avui, fent-me molta vergonya, això sí, no voldria que em prenguessis per cap desvergonyida, he de obrir-te el meu cor i vull que sàpigues que t’he estimo.  Voldria, desitjaria, ser corresposta per tu. Quina vergonya que en fa dir-te aquestes paraules, però el meu cor no ho pot resistir més. Tu que en penses? 

El meu cap ha voltat confús. No he volgut de cap manera ofendre-la amb una resposta ràpida i cruel. Però aleshores, un cuquet ha començat a fer pessigolles al meu interior. Hem continuat carrer amunt sense jo saber donar-li cap contesta. Malgrat tot, sentia la seva mirada que és clavava ansiosa en la meva cara. Quan arribàvem a casa seva m’he decidit a contestar-li:

¾     Marta, m’has agafat de sorpresa. Potser m’hauria d’haver adonat per la teva simpatia i compressió. Ara, de cop, no vull donar-te cap resposta. Aquesta nit m’ho pensaré i demà et diré quelcom. 

En arribar al seu portal, he acostat els meus llavis a la seva galta. Sigui per un motiu o altre les nostres boques s’han trobat i el meu petó ha estat correspost amorosament. En ser a casa, m’he emmirallat al rebedor:

¾     No estàs gens malament, encara fas patxoca. La Marta tampoc està gens malament i he de reconèixer que alguna vegada s’ha barrejat amb els meus somnis eròtics. Saps què, demà li diré que sí i, li portaré una rosa vermella per a què estigui contenta. Pobre mossa! 

Qui havia de  dir-me que ara a la quarantena i un matrimoni espatllat havia de descobrir la meva realitat. Ja  m’ho deia el meu ex-marit: et manca o et sobre alguna cosa per gaudir del sexe. Ara ja ho sé, m’agraden les persones del meu mateix gènere. M’agraden les dones. Sóc lesbiana. A l’endemà al matí una somrient Elisenda entra al despatx portant a la mà una rosa vermella com la sang i li entrega a la Marta fent-li davant dels companys un petó als llavis. 

Miquel Pujol Mur.