WHATSAPPS.

L’Egus com a dia especial, habitualment només acut al matí, aquesta tarda torna a la cafeteria. La Marta, la seva Marta estimada, ha hagut d’acompanyar la filla i el nét al pediatra. Per no restar tot sol al pis s’ha dit anem a la cafeteria i almenys faré una xerrada amb el Marcel o el Salvador. Al propietari, fa dies que no l’ha vist.  

El Marcel està força ocupat servim als clients que han entrat al bar, uns a prendre  una beguda i altres a berenar o sopar. El Salvador, malgrat té força desig d’enraonar de política amb el seu client preferit i conegut de molts anys, es veu obligat a deixar-lo per ajudar al Marcel. 

L’amargor de la política, gens clara, que mana en el país els porta a enraonar moltes estones. Saben que no trobaran la solució a la gran disbauxa d’un “Gobierno” sense cap més lògica que dir no. Ni a la seva sabuda rèplica a tot intent de sentir, fortament proclamada, l’opinió de les persones. Què menys que escoltar les raons del poble sobirà, ja que segons fa anys van vendre als pobres ciutadans que la força de la democràcia, era el vot. 

Doncs ara no, com els temps de Franco. Poc hem avançat en el transcurs dels anys. 

Però bé, ja que no hi ha possibilitat de parlar de política l’Egus es dedica a observar a la gent que per una raó o altra està asseguda en les tauletes fent el berenar o també matant el temps. 

Guaita una parella jove, li recorda quan amb la Marta anàvem al bar s’asseien en una taula més o menys com aquestes i demanaven una consumició. Aleshores, xerraven amb veu queda, les mans avançàvem per damunt la taula fins que agafant-se s’acaronaven simplement el dors de la mà com intentant trobar en la escalfor de l’una el desig d’altra. Unes quantes paraules enamorades i potser un fugisser i atrevit petó als llavis, tan suau com el volar de una papallona. 

Però observa a la parella i veu que s’instal·len en la taula, demanen una beguda i un “montadito” per cadascú i s’embranquen per separat en una tauleta de telèfon mòbil modern. D’aquest que la seva dona i la filla fan servir per enviar-se “whatsapps” segons la terminologia moderna o petites notes segons el seu parer. No ha entès mai per que no paren d’escriure quan seria més fàcil parlar per telèfon. A més no acaben mai. La Marta quan ell vol dir-li  qualsevol cosa sempre li fa gests d’estar molt ocupada. 

Bé, la parelleta mengen, beuen i no paren de mirar la pantalla de l’artefacte. Ni es parlen, ni es miren, ni riuen i molt menys es toquen les mans. Tot de cop es miren, ella assenteix, demanen el compte, paguen cada un la seva part i marxen. A la porta quasi ensopeguen amb una altra persona que com ells, que s’havien tornat a enganxat en mirar la pantalla, també està enviant “whats”   

L’Egus es fa creus de la fredor actual. On han anat les abraçades i aquelles tonteries que feien ell i la Marta. I el voler i el no voler, i la foscor de l’escaleta i ... 

S’imagina a la parella ja en el llit nus, fent allò que per eufemisme es diu o es deia fer l’amor. Una manera tan dissimulada com altra d’evitar dir una paraula més real, però segons mentalitats, més malsonant.  

Bé, se imagina a la parelleta fent sexe en el llit ben reviscolats i gaudint en fruïció de l’acte carnal, quan en el moment sublim i buscat de l’èxtasi final sobtadament sona el telèfon. Llavors què: deixar-ho tot parat, contestar al meravellós invent i desprès tornar. Potser és una nova teràpia per allargar el moment. 

Clar sempre pots escriure: “Estic f. Tornaré al whatsapp d’aquí a una hora quan acabem.”  Així almenys algú es morirà d’enveja al pensar què... 

Ho s’aniran al llit cadascú al seu cantó i enviaran continuament missatges a les seves amistats i coneixences. Finalment un breu: “ Bona nit” 

Déu meu! Com ens modernitzem i de veritat això porta a quelcom lloc. I les abraçades on s’han perdut. 

Miquel Pujol Mur