AQUELLA VELLA CASTANYERA

Encara la recordo  com si fos ahir,  i això que han passat molts anys,  però quan arriben aquest dies de Tots Sants i les castanyades  la torno a tenir present  d’una manera especial.

Jo, des de molt petita sempre l’havia vist allà a l’altre cantó de la cantonada de casa. Cap a finals d’octubre ja feia acte de presencia en aquell indret, aquella  vella castanyera.

Arrecerada en el vell portal d’una casa abandonada, que la resguardava un xic del fred i el vent, la vella castanyera apareixia amb els seus estris i un saquet  de castanyes i moniatos. Després de preparar les coses i encendre el carbonet, començava el ritual de coure  castanyes i  moniatos, que després oferia als vianants que passaven pel carrer.

Enfundada  en aquelles faldilles llargues i negres, sac i faldilles crec que en  deien de  la vestimenta. Els cabells blanc recollits en un monyo sobresortien sota un mocador negre en que es cobria el cap. La cara arrugada emmarcava un ulls petits i espigolats amb un deix de tristesa. Allà s’estava tota la tarda i vespre des de els vols de Tots Sants fins a mig desembre.

¾   Castanyes!  moniatos!!!  -a vegades cridava-  encara que la gent prou que la coneixia.

No sabria dir l’edat que tenia, jo sempre l’havia vist gran i li vaig veure uns quants anys. A casa moltes vegades m’encarregaven d’anar-li a comprar castanyes. Per ajudar-la una mica  -em deia la mare- la pobra dona vivia sola des feia molts anys i no tenia cap altre font d’ingrés.

Els nens del carrer , a vegades li feien befes i es reien d’ella, a mi em sabia molt greu. Un dia li van tombar tot l’atuell de les castanyes que ja tenia preparades i tallades per coure. La dona els va escridassar, però els nens reien mentre fugien un xic més enllà. Jo passava per allà i la vaig ajudar a recollir-les. Ella em va fer un mig somriure, mentre em deia,

¾   Gràcies maca, tu si que ets una bona nena.

La gent normalment es parava i li comprava castanyes o moniatos, algunes persones xerraven una mica amb ella, li preguntaven com estava i ella era feliç de parlar amb la gent . Aquells fruits ben torrats i calents t’escalfaven les mans i et feien entrar en caloreta en aquells dies tant freds de l’acabament de la tardor.

Va ser un any, el dia de Tots Sants, quan ja feia dues setmanes que cada dia era al seu raconet amb les castanyes , aquell dia no va aparèixer  i l’endemà tampoc. Els veïns es van alarmar, van anar a trucar la porta de casa seva, però  ningú contestava. Va intervenir l’ajuntament, l’agutzil i la guàrdia civil van forçar la porta. Van entrar i la van trobar... allà, asseguda  davant l’estufa apagada , immòbil, amb el cap tombat i les mans creuades damunt de la falda. Així, allà tranquil·lament, dolçament s’havia exhaurit  la seva trista vida.

Aquell racó de carrer, des de llavors va quedar  buit. Tothom va trobar a faltar la castanyera. Mai més, ningú  va agafar aquell lloc per torrar i vendre castanyes.  Aquest ha quedat en el record de tots com el racó de la vella castanyera. Avui hi ha un bloc de pisos nous en aquell indret, però tot i els anys, en aquests dies, l’esperit d’aquella vella castanyera encara hi batega.

 31/10/2014/