Un
nou dia i de bon matí érem al pàrquing de l’entrada del poble de Llo. Gent més
matinera que nosaltres no hi havia, perquè en arribar vam deixar el cotxe a
primera fila i en solitari. Aquest cop el nostre apetit era també despert i només
baixar vam obrir les motxilles i vam esmorzar al costat del cotxe. Poc després
arribava una parella jove que després vam trobar seguint el camí a la inversa.
Un
cop satisfet aquell rum-rum de l’estomac iniciàvem la nostra caminada. Al cap
de mitja hora ja havíem pujat la pista mig asfaltada de les gorges del Segre i
passat el pont de la cruïlla de Sant Feliu i mas Patiràs. Pocs metres més
endavant, arribàvem al rètol de la nostra perdició i començàvem la primera
costa. Un camí ple d’herbei primer, un camp amb un senderó ben fressat i poc
després les senyals grogues i blanques ens duien per un marge amunt.
Bé,
això va ser la primera part de la pujada però el caminoi fent esses continuà
muntanya amunt i nosaltres passa a passa anàvem pujant. Una estona després un error
al no seguir una fita, ens va fer perdre per un instant les senyals.
Potser
el que passava és que jo particularment no volia pujar pel mal camí de pedres.
Després de donar unes quantes voltes vam adonar-nos de noves senyals passat el
mal pas. He de dir que el camí no era tan dolent, però al meu particular i
desconfiat peu, a vegades un lloc una mica trencat li fa basarda.
Bé,
passat l’entrellat pas el camí continuà pujant fins la part alta de la muntanya
on vam respirar un xic i vam prendre uns ganyips per agafar força. Que n’és de
bo un grapat de fruits secs, panses, un xic de xocolata i un glop d’aigua! Ep,
ens ho mereixíem!
Ja
arribat a aquest punt el camí davallava per un tou i bonic camí seguint en part
les torrenteres. Si cansada va ser la pujada, la llarga i pendent baixada no va
ser menys. Ai, Senyor! Com envejava en aquells moments a les cabretes que
àgilment són capaces de baixar fent quatre saltirons.
Però
finalment tot arriba i la baixada també va acabar-se i davant nostre havien les
piscines d’aigua calenta i sulfurosa. Vam canviar l’equip de muntanyenc per un
de banyista i poc després fruíem d’un bany ben merescut.
Consultat
el temps de la excursió va alegrar-nos saber que no havíem estat tan allunyats.
Ara,
ja sabem el camí i els seus i els nostres problemes, potser un altre dia tornàrem.
Miquel
Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada