Fa bastants dies que no feia cap
comentari de llibres, però fa unes setmanes que va tornar-me la dèria de
llegir. Una bona costum, que ens fa conèixer mons diferents al nostre. Recordo
unes paraules, prou sabudes, que diuen: llegir un llibre es com obrir una
finestra al carrer i conèixer notícies d’arreu del món.
M’agrada llegir però m’espanten els
llibres gruixuts i amb molts personatges que facin hagi d’agafar un paper. Aleshores
fer una fitxa, més aviat un petit detall de cadascun. Sobretot, per no perdre’m
en una multitud de noms estrangers.
En assabentar-me de l’autor que ha
rebut el premi Nobel de Literatura d’aquest any, Patrick Modiano, m’ha cridat
l’atenció i he decidit cercar a la Biblioteca Municipal un llibre d’aquest
escriptor. La meva sorpresa és que només havia en l’assortit un sol llibre i sortosament
he pogut ser el seu lector. A nivell de biblioteques poca atenció ha merescut
el guardonat i el seu guardó.
El llibre “En el cafè de la joventut perduda” que ha arribat a les meves mans és
un tom de 138 pàgines publicat per l’Editorial Proa, primera edició de setembre de 2008. L’acurada
traducció pertany a Joan Casas.
Patrick Modiano és un prolífic novel·lista
francès, guanyador també del Gran Premi de Novel·la de l'Acadèmia Francesa, del
premi Goncourt. El llibre “En el cafè de
la joventut perduda” ha estat premiada
per la revista Lire com a millor novel·la francesa del 2007.
Llegeixo
en la contraportada aquesta descripció: “En el cafè de la joventut perduda” ens
situa als primers anys seixanta al cafè Condé, prop del Carrefour de l’Odéon.
Aquest local representa una destil·lació de molts cafès reals, punt de trobada
de la bohèmia literària i universitària. Entre els personatges habituals del
Condé hi ha la Louki, una dona misteriosa que desapareix d’un dia per l’altre
sense dir res. Modiano se serveix de diferents testimonis per anar refent les
traces d’aquesta dona inquietant, que ha viscut una infantesa desentesa a
Pigalle, un fracàs matrimonial i un amor secret. Amb “En el cafè de la joventut
perduda”, passegem per una ciutat on passat, present i futur es donen
perillosament la mà.
M’ha agradat llegir-lo. El fil de
seguiment és que cada personatge enllaça en l’argument amb el seu punt de
vista. L’obra ens fa entrar en l’ambient de la capital francesa i ens sembla
escoltar els seus olors, els seus carrers, els seus bars i el seu món parisenc.
A mi particularment m’ha satisfet i us aconsello que si voleu el llegiu també.
Crec que hi gaudireu.
No vull fer comentaris sobre qualsevol
obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar.
Aquest escrit no vol ser cap judici
sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya
d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada