VENDA D’ABRAÇADES.

Aquest matí m’he despertat amb una forta migranya. El meu cap, ben bé semblava a punt d’estavellar. Als meus ulls esgrogueïts i lleganyosos els hi costava enfocar correctament els objectes. Fins i tot, les meves oïdes semblaven només escoltar contínuament el xiulet del tren a punt de sortir de l’estació. 

Fent mans i mànigues m’he llevat del llit i desesperat pel meu malestar físic i mental he obert el calaix on guardo els medicaments i he pres un analgèsic ben fort. Al cap d’una estona el meu món ha canviat de tarannà i els colors blaus i serens han il·luminat les meves retines. 

Un cop esmorzat m’he trobat força bé i he decidit sortir al carrer a fer alguna tasca que alces el meu esperit. He rumiat una estona i he considerat com la millor opció sortir al carrer a vendre abraçades. Clar, que em diran que una abraçada no té preu i la meva contestació serà que no té cap valor intrínsec, calculable en euros, sinó que tot el seu mèrit és poder retornar tot el caliu i la tendresa, tant de qui la dóna com de qui la rep. 

M’he mirat de cap a peus i he comprès que anar vestit amb el pijama no és la millor forma de presentar-se i oferir una abraçada a qualsevol persona, sigui home, dona, nen o nena. 

De dins l’armari he triat una jaqueta i un pantaló a joc. El que m’ha semblat idoni no és ni fosc, com el d’un enterramorts, ni blanc, com si anés vestit d’orxater. El gris blavós m’ha semblat el més adequat per la meva nova aventura.  

Vestit i endreçat amb tota cura, cabell ben pentinat i enrere per deixar la cara ben visible, sense amagar cap bri de dubte. Un mica de massatge, no massa que el molt ofèn, i una boca  raspallada i brillant per oferir una rialla encantadora però, sense passar-se.   

Una vegada situat en un carrer cèntric he ofert a tothom els meus braços. La majoria sorpresos no sabien que fer però al cap d’una estona altres vianants també s’oferien a abraçar-se amb l’altra gent. 

Poc després el carrer era ple de gent que rebia i donava abraçades, alguns quasi s’acaronaven a canvi d’aquella percepció tan humana que és sentir-se bé dins de si mateix. 

En poca estona més tard s’obrien les portes dels col·legis i els alumnes contagiats per les cares somrients que veien al seu entorn, com en una alegre juguesca s’abraçaven entre ells i amb la resta de la gent. Llavors se m’ha apropat una noia vestida amb l’uniforme de la policia i m’ha dit:

¾    Escolti, l’he observat i em faig aquesta pregunta: Què guanya vostè amb tot això?

¾    Monetàriament res, però el meu cap, el meu cos i la meva ment es consideren ben pagades amb els somriures de les persones i la gratificadora sensació  del benestar aliè i del meu propi. Miri, senyoreta, abrasim i li donaré un euro.

¾    No! Li faré una abraçada, però no vull el seus diners. Em creuria comprada i no em donaria cap satisfacció. 

Així aquest matí he gaudit de l’amor en general he comprès que la venta més profitosa és la què no mereix cap recompensa, solament l’estimació de les persones de bé. 

Miquel Pujol Mur.