. LA LLEGENDA DE LA TORRE DE LA MINYONA.

En un dels nostres recorreguts per la geografia catalana visitàvem el castell de Cardona. En aquesta ocasió era en una visita organitzada pels Amics del Romànic del Berguedà. I el principal motiu era el tri-centenari (1714-2014) i la resistència del castell de Cardona, últim baluard català a rendir-se a les tropes borbòniques.

 

Durant la visita va sortir el comentari sobre la Torre de la Minyona i la seva tràgica llegenda on es barregen les diferents guerres entre musulmans i cristians. Quan l’amor neix entre dues persones poca importància té la raça ni la religió, i tampoc la cultura i la posició social. Malgrat tot, aquest enamorats eren de tots dos d’elevada posició, però la negativa i el càstig patern va finalitzar la llegenda o la realitat en una tragèdia.  

Cercant informació per escriure un relat en el meu bloc he trobat en el de L’ELEFANT TROMPETA una narració tan admirable que no podria millorar de cap forma reescrivint-lo amb les meves lletres. Com considero la llegenda força interesant de conèixer copio humilment l’escrit. 

“Van ser molts els segles d’invasió musulmana a les nostres terres, i també varen ser molts els intents de convivència pacífica entre els catòlics i els musulmans. I d’aquest període de convivència neix la història que avui ens ocupa. Una història que va tenir lloc a Cardona als volts del segle XI. En aquella època es permetia el comerç lliure entre àrabs i cristians, els àrabs tenien lliure accés a la ciutat, es celebraven justes, i tota mena de festes.

Va ser en una d’aquestes justes, organitzades al castell de Cardona pel seu senyor, en que va convidar al príncep Abdalà per tal de conèixer-lo una mica millor i estrènyer vincles. Abdalà era noble, d’una bellesa increïble, bon lluitador, bon ballarí i molt galant. I després de les justes i el festeig venia el sopar a castell.

I va se en aquest sopar en el que van seure Abdalà just davant de la filla del senyor del castell, Adalés, una jove minyona alta, esvelta, de cabells llargs de color de mel i amb uns ulls verds impressionants. Tan bon punt es van mirar, es van enamorar bojament l’un de l’altre, van ser incapaços de dir-se ni una sola paraula en tot el sopar, i només les constants mirades furtives entre els dos semblaven proclamar el seu amor als quatre vents.

Acabat el sopar, Abdalà no podia deixar de pensar en la jove Adalés, tan fou així que aquella mateixa nit va tornar d’amagat al castell, es va enfilar a la torre on sabia que la jove noia estava, la va prendre de la mà i li va prometre amor etern, la besà als llavis sense deixar-la reaccionar, però quan la noia va recuperar l’alè, li va confessar que ella també se n’havia enamorat bojament i que l’estimaria per sempre més, però que el seu amor era un amor impossible, i que tot i que ara els seus pobles convivien en pau, eren pobles enemics i mai les seves famílies acceptarien el seu amor.

És per això que la jove parella enamorada es va decidir a gaudir del seu amor en secret, a reunir-se un cop per setmana a diversos llocs del castell, a la mateixa hora de nit, quan ningú no els pogués veure, en cambres secretes, als jardins o a la torre del castell, la torre on s’havien conegut.

Però el seu amor creixia més i més dia rere dia, i ja no es podien acontentar en veure’s un cop per setmana, els seus encontres van ser més assidus i amb el pas dels mesos es van anar tornant força descuidats pel que fa a la discreció de les seves trobades. Tan va ser així, que un dels germans d’Adalés els va descobrir i va córrer a explicar-ho al seu pare.

El Senyor del castell va considerar els actes d’Abdalà com una ofensa a la seva persona i al seu llinatge, els va declarar la guerra als musulmans i els va donar només un dia per marxar de la seva ciutat. I a més de tot plegat, va decidir tancar a la seva filla en la torre més alta del castell, deixant-la totalment incomunicada, i va manar que des d’aquell dia ningú li mencionés que tenia una filla. A més perquè Adalés no pogués parlar mai més amb ningú, va manar que el servent que li portava el pa i l’aigua cada dia per a que sobrevisqués fos cec i mut.

La guerra contra els musulmans va durar forces anys, anys en els que Abdalà va intentar una vegada i una altra arribar a la torre d’Adalés per alliberar-la, però els seus esforços semblaven del tot impossibles, ja que els cristians comptaven amb un castell com a gran defensa i amb més homes com a millor arma. Durant aquests anys la noia no va sortir mai de la torre, i mica en mica s’anava consumint i l’únic que li quedava era el seu amor.

Un dia el Senyor de Cardona va anar a un Consell a Barcelona, i els membres d’aquest li van recomanar que perdonés a la seva filla, que l’únic error que havia comés era el d’haver-se enamorat i que l’alliberés de la torre en la que la tenia tancada. Amb llàgrimes als ulls va decidir que perdonaria a la seva filla, i en quan arribés al castell l’alliberaria.

Però va ser massa tard, i és que quan va obrir la porta de la torre va veure a la seva filla estirada al terra, morta, amb els dits plens de sang, i com amb la seva pròpia sang havia gravat a la porta que la tenia empresonada una creu cristiana, símbol de la seva fe, que no l’havia perdut mai. Abdalá va conèixer els fets aquell mateix dia, i va decidir que la guerra havia acabat, que ja no valia la pensa seguir lluitant si no podia alliberar al seu amor, que ja res no tenia sentit.

Com veieu una història o llegenda és tan ben escrita que val la pena recordar i conservar en la memòria. L’amor és una de les principals vivències que fa gaudir a l’ésser humà i la incomprensió és una pesada llosa que enterra els sentiments.

Miquel Pujol.

Llegenda: L’ELEFANT TROMPETA.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.