PREJUDICIS

Un prejudici, és etimològicament un judici previ. Creences no fonamentades o actituds no raonades basades en conjectures, sense tenir un coneixement complet d’allò jutjat que poden derivar en antipaties cap a persones, races o idees.

Els perjudicis fan molt mal a les persones, tant a les que els pateixen com a les que en pateixen les conseqüències.

Potser anys enrere aquests encara eren més forts i estaven més enquestats que avui. La gent als pobles petits en teníem molts de prejudicis i falses creences que a vegades condicionaven tota una vida, però que també podien condicionar a altres persones objectes  d’aquests prejudicis.

Recordo a la Gisela, una amiga de la infància que en arribar a l’adolescència es va desinhibir una miqueta, va començar a tenir molt èxit entre les nois, que sempre la voltaven, ja que era molt maca, simpàtica i també un xic atrevida , era jove i volia passar-ho bé. Aviat va agafar mala fama entre la gent del poble, es deia que si era una fresca, una desbocada, una puta i altres elements pejoratius. A mi i altres noies de l’entorn ens van privar de sortir amb ella, cosa que no van aconseguir del tot, perquè ens seguien veiem d’amagat i ens explicava les seves aventures amb els nois, la majoria de noies  l’admiràvem, però els diumenges no podíem sortir amb ella, cosa que tampoc li importava massa ja que sempre tenia el seu noviet de torn amb qui passar la tarda.

La gent la tenia per ben poca cosa. Més tard es va casar, van criticar al desgraciat que es casava amb ella, van tenir dos fills i més tard es van  divorciar. Va ser un dels primers divorcis del poble, la gent ja ho deia que allò no podia durar. Que segur , segur,  que li posava banyes. La fama  i la mala reputació li van continuar al poble, algunes persones fins i tot l’escarnien al passar pel carrer, l’insultaven. Finalment va marxar a viure en un altre lloc, cansada del menyspreu de la gent i de que la senyalessin al passar i sobretot per apartar els seus fills d’aquell ambient.

Van passar molts anys fins que ens vam trobar de nou. Va ser en  la Festa Major del poble i era la primera vegada que hi tornava en més de trenta anys. Estava radiant, elegant, guapíssima, amb una bona dosi de maquillatge i aquell posat un xic atrevit, que la caracteritzava;  amb el seu flamant tercer marit. Vam parlar una estona i em va comentar que era molt feliç, que tenia una vida plena i que havia tornat al poble perquè li venia de gust ja no li importava el que podien dir o pensar d’ella, de que la vida era seva i la vivia com li donava la gana, que si la gent xerrava era problema d’ells i no seu, el marit li donava la raó i se’ls veia molt compenetrats..

Encara el seu pas va despertar comentaris i enraonies de la gent més gran, per els qui seguia sent la puteta del poble...que havia tornat per refregar-los el nou amant pels nassos. Sentint aquest nefastos  comentaris em venia  a la ment aquella frase d’Albert Einstein ... “Que trista és la mostra època. És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici “

Jo penso que més aviat la Gisela era una dona amb les idees molt clares que mai va acceptar els prejudicis de  l’època  en que li va tocar viure, més aviat va ser una avançada dels seu temps, que va passar dels prejudicis i les xafarderies de poble i va viure la vida de la manera que a ella li agradava.

 

- 26-05-2014-