LA MISSETA

Va arribar a casa dins una caixeta de cartró, tota menuda i molt xica. Feia un miol darrere de l’altre. Era com un de tants gatets abandonat en la porta d’un mercat. 

Era una gateta de mida petita, mai va créixer gaire. La seva pell era de colors suaus, lleonada, beix clar la part superior del cos, el cap i la cua. Blanca era la part inferior del cap i del cos. Tenia una piga negra sota en la mandíbula inferior esquerra i els seus bigotis eren blancs.  

Va ser com una joguina, ja què es deixava maganyar per tothom. 

No va tenir mai cap nom propi. Era la misseta o mis, i amb aquestes breus paraules entenia tot el que se li deia o manava. 

         - Mis, surt - i lleugera sortia al patí.

         - Misseta, té - i sabia perfectament que això volia dir, que li havien preparat el menjar i coneixia prou bé on era el seu menjador. 

Mai va dormir dins la casa. En un racó del safareig, una caixa de fusta tancada per dalt i amb una manta, era el lloc on se li havia muntat la seva habitació. 

En el seu deambular sempre cercava companyia, quan veia algú assegut al selló que mirava el televisor o llegia, saltava sobre les cames i amb una gràcia especial s’enroscava  ben quieta i esperava una carícia.  

Si veia que estaves callat o no li prestaves atenció, s’acostava i allargava la pota, la posava prop dels teus llavis en espera que li passessis la mà pel llom. 

Als matins esperava asseguda sobre la catifa a la porta de la cuina i miolava suaument cridant l’atenció, per poder entrar. 

Una nit vam sentir els seus brams esparverats, el miol sostingut, el marrameu  dels gats quan estan excitats o espantats.

 

Vam sortit corrents, a veure si s’havia fet mal i la vam trobar davant del seu dormitori, tota quieta i vigilant però sense atrevir-se a entrar.

          - Què et passa, misseta?  

          - Miau, meu - i mirava espantada la caixa. 

Fins que bellugant la caixa va sortit el causant de la seva por, un ratolinet d’uns quatre o cinc centímetres, el qual una vegada mort, sí que li va servir per demostra les seves dots de caçadora. Aleshores saltava al seu voltant, allargava les ungles, el movia i es llençava damunt.  

Mai va ser capaç de caçar, això si, s’ho mirava amb molta atenció. Vigilava els ocells, les papallones, tot  bitxo que es mogués, corria i marxaven tots.  

Bé, va ser una companya agradable, dolça i quieta que sabia quan havia fet alguna malifeta i, ella mateixa, s’amagava en el seu raconet.

Va viure durant molts anys, fins que un dia, menuda i petita, però sense miolar, ens va deixar amb el buit del seu record. 

Miquel Pujol Mur.