MEMÒRIES D’UN TEMPS.

El Josep, un nen de ciutat d’aproximadament 6 anys, passeja mig enrabiat per la petita placeta del poble de muntanya on amb els seus pares ha pujat a passar una temporada de vacances. Tot ha estat a causa d’una recomanació del metge, aquell doctor Mateu de frondosa barba blanca, que digué al pares.

¾    Aquest noi està força bé de salut, però, li convindria durant uns dies canviar d’aires. Hauria de marxar de la ciutat i sortir al camp. 

El pare va quedar-se rumiant una estona i finalment contestà.

¾    Jo tinc uns familiars a pagès. Segurament trobaríem una caseta o una habitació per passar un parell de mesos. Segons veiem com li va. 

Dit i fet, una enraonada amb els cosins, i poc dies després,  amb tot, i tots embarcats amb el cotxe i cap la muntanya. 

El Josep és preguntava a si mateix, encongint les espatlles, qui són aquesta gent, perquè no els coneixia de res. Cert que la cosa tenia els seus atractius. Una casa enorme de pedra, els familiars eren simpàtics i a més quasi el més important de tot això, és que havia les gallines, els ànecs, els porcs, la vaca, la mula... 

Però havia altres petites cosetes, foteses més ben dit, que no li acabaven de fer el pes. 

Per exemple: A casa el cridaven pel seu nom, Josep. A col·legi, això almenys els mestres, ho convertien en José, així accentuada la e. I ara la cosina petita l’havia cridat Pep. Només li mancaria el Pepe, Pepillo o Pepet o Pepito. Dins seu es deia: Em posaré ferm i m’hauran de dir Josep. 

Més el cap encara li barrinava, mentre picava una puntada de peu a una pedra que sortia disparada carrer enllà.

¾    Ara diuen que l’aigua per beure l’hem d’anar a buscar, amb el cantí, a la font dels Traginers. Quasi mitja hora davallant per un retorçat camí de terra. Uf! Quanta estona serà de pujada. Caram! Si a Barcelona només girant l’aixeta surt l’aigua i és ben bona. 

Merda! Exclama emprenyat perquè al donar un altre xut a una pedra més grossa s’ha fet mal al dit del peu. Dirigint-se a un arbre que impertèrrit escolta les encoratjades paraules.

¾    I a més amb espardenyes de betes, com un pagerol. Com creuen que es pot caminar amb això mal lligat. Ai, Senyor! Quan els arribaran els carrers asfaltats i plans a aquest poble ple de pedrotes. 

Mentre volta i protesta per la seva mala sort d’anar a raure a un lloc on només és veu la carretera polsosa, els camps i algun que altre carro carregat d’herba, escolta la veu de la mare que el crida:

¾    Josep, vina que ja hem preparat el berenar i anirem a la font a menjar-nos-ho.

¾    Què hi ha per berenar, mare? – i pensà aquests de pagès són capaços de cada sortida, tal cop, pot ser portaran una arengada, d’aquestes que els hi diuen “civils”.

¾    Pa amb xocolata d’aquella gruixuda amb ametlles. 

I amb el pa amb xocolata, la font i els amics va començar una passió per un petit poble de muntanya no gaire lluny de Gironella. 

Miquel Pujol Mur.