“Ens mantindrem fidels per sempre
més al servei d’aquest poble” Salvador
Espriu.
El Víctor va quedar tot sorprès
quan al anar a treure el cotxe del garatge va trobar-se de cop amb una gran
pancarta que deia ENS MANTINDREM FIDELS PER SEMPRE AL SERVEI D’AQUEST POBLE,
acabada de pintar.
Ja hi som, altre vegada emmerdats
en política. No entenc com poden ser tant de la ceba. Ells no són d’aquí.
Nosaltres som de Granada. Que hi tenim a veure amb els problemes i les lluites
de la gent d’aquí. Va marxar cap al treball
rondinejant.
A l’hora de sopar ja van
tornar-hi a ser enganxats. Va sortir el tema de la pancarta, la política, la
lluita pels drets del país, per la independència. Un dels nois respon
¾
Demà és l’onze de setembre i fem una manifestació al poble per defensar
els nostres drets i cal anar-hi amb pancarta.
¾
Què us hi va a vosaltres? Els drets de qui?
¾
Papa, que nosaltres som d’aquí. –respon l’altre-
Ens hem criat aquí, som catalans, encara
que ens diguem Pérez i defensem els drets i la llibertat del nostre poble.
¾
Com voleu ser independents si teniu cosins a
Andalusia
¾
Hi això que hi vol dir. Nosaltres defensem els
nostre drets, la nostra terra, el nostre poble.
¾
Voleu viure en un país estranger de la vostra
família
¾
Si estem millor i podem ser
nosaltres mateixos. Doncs
perquè no?
La discussió va durar encara tot
el sopar. Al final cada un va quedar amb la seva. No convencerien al pare amb
les seves idees. La mare amb prou feines ficava cullerada sinó era per dir,
¾
Deixa als teus fills, que ells saben el que cal
fer
¾
Bah! .... sempre els defenses.
Els dos xicots es van aixecar aviat
de la taula i vam sortir. Teníem d’anar a enllestir els últims preparatius per
la festa de l’endemà.
El pare encara remugava, es negava a acceptar
les idees dels seus fills, encara que en el fons els admirava. Estava orgullós
que defensessin els ideals de la terra que els havia acollit i on havien
crescut, però no ho volia mostrar. També sabia que si arribava el cas de les votacions , optaria per votar el
doble Si.
05/05/2014/
Saps Anna? jo en conec algunes de families que encaixarien perfectament amb aquesta conversa; els nois tenen raó, ells són d'aquí...Finalment els pares sempre acaben claudicant i estan orgullosos dels seus fills.
ResponEliminaBon vespre, Anna.
Per sort hi ha forces famílies d'aquestes, suposo que més per aquí on tu vius, ja que hi va haver més immigració anys enrere, i tant de bo que ni haguessin moltes més perquè arribat el cas triomfes el si + si .
EliminaPetonets M. Roser
M'ha fet pensar en la pel·lícula del "Mayordomo" en què el pare és negre i fa de majordom per la Casablanca i no entén que el fill tingui ideals que el duuen a defensar els drets civils malgrat la raça. Gairebé al final de la seva vida el pare arriba a comprendre el fill i és molt emotiu. Com en l'escena del teu relat, sort que aquí el pare ja el comprèn encara que no li digui amb paraules.
ResponEliminaJo no he vist la pel·lícula Silvia, però m'imagino la història. La majoria de pares arribant a entendre i comprendre les idees dels seus fills encara que siguin diferents de les seves i que a vegades al final també acaben fent-se-les seves.
EliminaUna abraçada