Damunt
de la moderna porta d’un bar llegeix: “ Les millors magdalenes del món. Pura
artesania. Sabor de xocolata, crema, vainilla, amb nata, etc.
Ha
de frenar ràpidament perquè si no atropella en el pas zebra una pobre senyora
que empeny el carret de la compra. La saluda amb la mà, tot demanant disculpes però la dona li fa una furiosa mirada plena
d’ensurt i ràbia.
Quasi
entén pel moviment del llavis les paraules que murmura: Mal parit!
Se
n’adona d’un espai buit a la vorera i aparca el vehicle. Vol excusar-se amb la
dona i demanar-li perdó.
La
dona l’ha recordat la mare que va patir l’atropellament que li va trencar la
cama. Un altre mal parit però que no va frenar a temps.
Fet
i fet, ha parat i és nerviós. La dona ha marxat i resta sol en el carrer.
Aleshores
pensa: En resum no l’he atropellat, calmat, llegir cartells segurament no és feina
dels conductors. Ara m’he recordat de la mare, tant com m’estimava, segurament
hauria pogut ser un fill millor, més afectuós. “Tempus fugit”
Camina
cap el bar i entra. El contrast entre la foscor del carrer i la llum amable de
l’interior de l’establiment l’enlluerna momentàniament.
La
veu amable de la cambrera diu:
¾
Passi
senyor, assegui’s aquí. Què desitja?
L’home
dubte, no compren ben bé per que ha entrat a la cafeteria. Tampoc fa tant temps
que ha dinat però s’adona que la cambrera espera les seves paraules i no sap
que demanar. Finalment embrollat i sense saber ben bé que demanar diu:
¾
Una
magdalena i una til·la- Interiorment pensa- quin mal gust. I s’esparvera
horroritzat de la seva comanda. Intranquil per la seva mateixa depressió
malgrat sigui breu s’asseu en una taula.
Poc
després quan la cambrera li serveix ell fa un comentari del seu mal gust en
demanar i ella se l’escolta amb un somriure al llavis i quatre paraules
amables.
Poc
després surt de la cafeteria havent deixat una bona propina content que les
quatre paraules intercanviades amb un altre esser humà en aquest cas la
cambrera han trencat el seu moment de desfici.
Moltes
vegades unes paraules banals i amables deixen l’esperit en pau. I si sabessin
transmetre, sense nervis, les nostre idees una part del món potser escoltaria a
la altra.
Quantes
paraules, quantes coses hem d’aprendre els humans. Comunicar-se, establir
llaços i prendre acords farien d’aquest món d’interès un jardí de pau.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada