El
nen petit tira la pedra a l’estany i aquesta fent un breu cercle s’enfonsa
suaument sense ni tan sols esquitxar.
El
noi tira una pedra llisa a l’aigua quieta de l’estany i veu com bota un i altre
cop, fins a tres, damunt la fina superfície fins enfonsar-se amb un breu esquitx.
El
jove fa lliscar la pedra per la nítida i quieta aigua fins que lluny es
engolida amb un cloc sorprenen i una esquitxada considerable.
L’home
mostra al seu fill la forma de llençar la pedra i observa que malgrat les
instruccions donades aquesta té un petit recorregut sobre l’aigua.
El
vell llença la pedra i aquesta sense botar fa un glup sorollós i fort, a
l’amagar-se dins el blau element aixecant un curt sortidor.
L’home
vell s’asseu i pensa en les diferents etapes de la seva vida. Mira a una riba i
a l’altra oposada veient que les escenes es repeteixen un i mil cops. Sempre hi
ha nens, nois, joves, pares i com ell mateix hi ha vells.
Tornar
a fer marxa enrere en el temps és impossible ja què tots som fills d’una època
i aquesta inexorablement transcorre sempre endavant.
La
nostra vida ocupa un espai terrenal ínfim fins que fineix i potser permet el
naixement d’un esser que aprofita la part immaterial del nostre cos.
L’home
s’aixeca i rumiant marxa a casa seva per regirar aquelles fotografies
envellides i que han perdut el color per recordar els diferents moments
segurament oblidats que formen part de la seva vida i essència de la realitat.
Tempestes
en el transcurs dels anys s’han succeït
com portades pel fort vent del nord i han agitat les aigües de la
passió. Instant de pau quan la suau aura acarona el líquid element també han
estat viscuts. Però en resum tot això forma la vida i naturalesa humana.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada