VIATGE CAP A L'IMPREVIST

És preparava un dia especial. Aquest matí d’estiu els preparatius del viatge eren evidents. Una sortida al camp, al bosc o a la muntanya, tan se val;  al aire lliure, en contacte amb  la natura... corre, jugar , divertir-se.

Paquets, bosses, maletes, tot és a punt per la marxa. Els grans davant, jo al darrera amb aquells dos petits marrecs, que segur no pararan de torturar-me, però val la pena, esperar el dia esplèndid que es presenta  per davant.

El cotxe ple, arrenca i enfila carretera enllà. Els nens estan una mica moixos, no diuen gairebé res... Tindran son encara, s’han llevat tan aviat , millor així gaudeixo del viatge. Ui! que bé! s’acosten muntanyes, anirem lluny, fa prop de dues hores que correm. Crec que aviat pararem. Tinc pis... pareu aviat, sis plau.

Per fi. Parada. Corro cap a uns matolls. Tothom està esmorzant. Parlen que encara falta per arribar a Andorra. Si que anem lluny, jo mai havia anat tan lluny. De fet no parlen massa.  Els nens em fan unes moixaines estranyes. Mentre comencen a pujar de nou al cotxe, vaig a fer una volta per l’entorn i un altre pis, sempre sóc l’últim de pujar . Torno corrent i satisfet... No ho entenc, el cotxe arranca sense mi. Faig una volta per l’entorn del cotxe, així em veuran i pararan. . Res, el cotxe em  passa a rascar i no para. Ja és a la carretera de nou i continua. Corro al seu darrera,  “ Que sóc aquí. Espereu-me.... “

El cotxe aviat desapareix de la vista a gran velocitat. No pot ser! no m’hauran vist i tornaran a buscar-me. Passant els minuts i les hores. Pensa el pitjor  “ M’hauran abandonat,  diuen que hi ha gent que ens deixa abandonats , quan els fem nosa. Els meus amos , no, que m’estimen molt...  Segur que a la tarda tornaran a passar per aquí i tornarem junts cap a casa.”

No es va moure dels costat de la carretera en tot el dia, esperant. Es va fer de nit i el cotxe no va tornar a passar. Va esperar dos dies al mateix lloc, llavors va adonar-se que no el tronarien a buscar. Tenia gana i set, feia dos dies que no havia menjat res. Va mirar entre unes deixalles i va trobar mig entrepà, una mica florit, li feia fàstic, però l’estomac li demanava  quelcom. Va veure aigua clara d’una riera i va començar a caminar, a vagar sense rumb.

Intuïa que era molt lluny de casa,  potser podria orientar-se i tornar-hi, però si no el volien , perquè hi hauria de tornar. Va caminar i caminar sense saber on era. Feia una setmana que caminava, es va apropar a una ciutat petita, allà entre les muntanyes. Estava famèlic. Havia de buscar llocs de deixalles, per trobar-hi alguna cosa per menjar. Mentre remenava una bossa de porqueria, vam aparèixer uns joves, el van agafar i el van ficar dins un cotxe.

Es va trobar dins una gàbia envoltat d’altres dels seus. No sabia on havia anat a parar, ni on el durien.  Van arribar a un lloc,  i aquells joves els  van donar de menjar i llavors els  van dutxar. Que bé s’està net i polit , potser algun d’aquest em portaran a casa seva. Desil·lusió. El van entrar a una gàbia amb altres  companys, que el van rebre amb uns lladrucs.

Era trist estar allà tot el dia,  amb tots els altres apilotats . De fet si estava bé allà, venien nois i noies que els cuidaven i els feien alguna moixaina, encara que després marxaven i fins l’endemà estaven sols.  A vegades venien gent i ens miraven o s’emportaven algun de la colla.

Aquell dia va venir una senyora gran i em va mirar i mirar. Em deia coses... jo li vaig  somriure, i vaig moure repetidament la cua, llavors se’n va anar. Em vaig quedar trist. Després va venir un xicot, em va fer sortir de la gàbia i em va conduir fins on hi havia la senyora que m’esperava. La dona em va acariciar i jo li vaig llepar la mà en agraïment , mentre movia content la cua.  M’havien adoptat.

Avui , visc amb aquella senyora gran i sóc molt feliç. Estic més bé que mai. Em cuida, i jo la cuido a ella. Fa uns  menjars excel·lents, i sortim els dos de passeig cada dia. Em fa moixaines i fins em deixa dormir a la seva habitació i algun dia he pujat a dormir al seu llit i no m’ha fet fora, sobretot  els dies que hi ha tempesta.

08/08/2013