El Pep i la Maria passaven uns
dies en aquell petit poblet de poques cases, perdut a la muntanya, on el Pep
havia nascut i viscut fins els 18 anys. Aquells dies era la Festa Major del
llogaret i com hi havien fet un hostal hi havia força gent, fins hi tot van
trobar alguns coneguts de molts anys enrere. Ells feia més de trenta anys que
no hi havia tornat.
El Pep va voler anar a veure la
casa on havia nascut. Era un xic
apartada, i va anar-hi amb la seva néta, la Paula, una joveneta d’onze anys
molt espavilada, que volia saber com
era on havia viscut l’avi. La casa era un munt de pedres, sols hi havia en peu
una paret, on s’albirava una petita finestra. Feia una mica de tristesa, per
això fer un tomb per els voltants. 
Recorrien aquells paratges, que
no s’assemblaven en res en els de quan l’avi era jove. Aquest explicava com
aquelles lleixes ara plenes d’herbam abans eren plenes d’hortalisses, i que ell
de petit també ajudava en les diferents feines de l'hort, li agradava, sobretot, collir tomàquets, mongetes i patates. Ara ens alguns prats hi
pasturaven les vaques de l’únic pagès de l’encontrada .-Què passa avi, que estiguis tant quiet rumiant -va preguntar la nena.
-Ai, Paula, com ha canviat tot
això. aquesta bassa que ara serveix per abastir aigua als bombers, en cas d’incendis,
abans era una petita bassa per abeurar els animals, i aquell ruc... m’hi va tirar
dintre.
-Un ruc et va tirar a l’aigua, va
no em facis riure.
-Si, si... és veritat. Jo tindria llavors més o menys la teva edat.
M’agradava molt pujar a cavall del ruc, que teníem a casa. Sem donava molt bé,
fèiem una passejada, a vegades fins i tot corria, llavors jo m’agafava ben fort
a la crinera i semblava un genet
cavalcant un cavall blanc. Feia el que jo li deia, però aquell dia , no em
volia creure. Estava el ruc menjant herba en aquell prat verd, quan vaig anar
per pujar-hi, no es deixava de cap manera. Qui mana aquí, li vaig dir. Vaig
pujar-hi, amb esforç, el molt burro no és deixava. Tampoc volia moure’s, li
vaig donar unes coces al ventre i llavors va arrencar. de sobte es va posar a
córrer, jo m’agafava fort, anava directe a la bassa, quan va ser al costat va
parar en séc i va abaixar el cap fins al terra i jo vaig volar d’estampida cap
a dintre l’aigua.
Algun cop o altre, poca cosa;
però el que vaig quedar és ben xop i enfangat i vaig haver d’aguantar l’esbroncada de la
mare ...
Avi i néta van continuar caminant
mentre seguien parlant dels vells
records
-18/08/2013-
I després els diuen rucs, he, he...Molt bona aquesta història.
ResponEliminaPetonets Anna.
Oi tant, en tenen el nom però no són tant rucs com diuen, aquests animals.
EliminaBona nit Roser!