EL RETORN DEL COMTE ARNAU VIII.

TROBADA ANDORRANA.

El Pere ha volgut marxar a la caseta que tenen en Andorra. No és cap mansió, només és una borda, neta i endreçada per passar tranquil·lament uns quants dies, i no  haver de preocupar-se en cas de robatori o altra malifeta.

A la fi no ha marxat sol. La Marta volia acompanyar-lo, perquè el veu molt preocupat. Pensa com pot ser que aquest home que en els moments difícils a causa de les deutes no va donar-se mai per vençut, va fer anar el negoci i se’n va sortir, ara sense problemes econòmics gràcies a l’esforç de tots dos, més els diners que han rebut de l’herència del parent americà, sembla un vell xaruc.

Aquest cop malgrat no acompanyar-lo està contenta perquè s’ha emportat a l’Arnau. Menys mal el xaval no és dolent, una mica brusc, molt guerrer i va sempre a la seva bola, més estima i respecta, fins ara, els seus pares, tant pare com mare. Però amb les germanetes els hi fa la vida impossible i quan venen amb amigues hi ha un aldarull rere altre.

¾    Què si és un pocavergonya!

¾    Què si al baixar l’escala l’ha tocat el cul a la Margarida.

¾    Bé, aquesta noia esta feta una bona arracada.

¾    Si és un nen encara- el defèn la Marta.

¾    Clar- protesta l’Arnau- si quan puja l’escala amb el cul l’omple tota.

¾    Oi, quin descarat- criden l’uníson les dues germanes- Sí ho sentís la Margarida! Se’ns  posaria la cara vermella de vergonya per tenir un germà així. Quan sigui gran serà un violador! 

Sap la Marta que venen les dues noies, la Queralt i la Núria amb una colla d’amigues i que també vindran els jovenets del poble i els fills dels estiuejants. Tanmateix com les mosques a un rusc de mel. Quin guirigall que fan un grup de mosses joves, enriolades i hem ganes de fer tabola dins una casa. La Marta és tolerant i calmosa però de vegades vol fugir, més la responsabilitat envers les seves filles fa que s’obligui a romandre a l’habitatge.   

Molts cops pensa: Masses coses tenen aquestes noietes, quan jo era jove m’havia de conformar amb molt menys, i que m’ho podessin donar! Ara només obren la boca i ho aconsegueixen tot. I sinó a fer xantatge: Que si a fulaneta els seus pares ja l’hi ha comprat. I jo, per què no? Total una marranada i una mamarratxada rere l’altre. Sí, sí, però saben somicar ten bé, quan els convé, que ja tenen el mòbil, la moto i la Queralt comença a demanar el cotxe. Estudien en Manresa però s’apropa l’hora d’anar la universitat i comencen a burxar per tenir-lo.

¾    Així ens veurem més sovint- argumenten les dues jovenetes. 

Quantes papallones volten dins els seus tendres cervells. Quan món nou per dipositar les seves il·lusions. 

Quan sap el Pere que les filles pugen amb les amigues, una setmana abans es comença  a posar seriós, com un enterramorts. Agafa el patracol de les cartes del parent i li dona voltes, l’obre, llegeix alguna i la torna a guardar dins el plec. Pobre home, fins i tot,  melancòlicament va a tirar palet rere palet a la riera. 

Les llums d’Encamp semblant lluernes tremoloses en el fons de la vall. El cel és clar i les estels mig esblanqueïdes per la claror freda de la lluna plena entatxonen el firmament. Una suau aura passa entre mig de les muntanyes i abrigat amb un vell jersei el Pere resta assentat a la taula de fora la borda.  

Té una llum al damunt el tauler de fusta, al costat una tassa de cafè, una copeta amb ratafia i una cullereta. És el moment màgic de la nit, quan acabada la feina, el cos reposa dolçament i els pensaments volen d’un punt a l’altre mentre els ulls admiren la resplendor nocturna. 

L’Arnau després de córrer tot el dia amunt i avall pel prat i el rierol, buscant bolets (alguna cualbra escadussera)  i petits animalons està adormit cansat en el llit. Ha corretejat fins que el rauc de les granotes d’una bassa propera, pot ser només una raconada de la mateixa riera, ha emmascarat la veu de la radio.  

De sobte el Pere escolta unes passes fortes i segures que el porten a recordar vell temps. Mira en la foscor, més enllà de la llum de la taula i veu a contrallum una figura que s’apropa, s’inquieta. Quan la llum defineix la cara del visitant, l’ensurt fa que es posi la mà al pit i digui espaordit.

¾    Arnau! No, no pot ser! 

L’home arriba fins la taula i la claror de la llum l’il·lumina.

¾    Bona nit, Pere. Sí sóc l’Arnau. No et sorprenguis. Aquesta és una de les raons per la qual he romàs allunyat de vosaltres, i inquiet com un ocellot he volat d’un lloc a l’altre del món sense fer niu enlloc.

¾    Però Arnau, han passat a prop de vint-i-cinc anys. He envellit com tothom al meu costat. Els més grans dels nostres coneguts ja són morts i tu ets jove com el primer dia que et vaig conèixer.

¾    Sí. Ja no sóc aquell guerrer cruel i ofuscat vestit d’antany que vas acollir, ara sóc simplement l’Arnau. Fa molts anys era el teu protegit, fins i tot, en vas donar el nom. Recordes que som parents? Més la maledicció no m’ha estat perdonada. Segurament s’han oblidat de la meva existència i vagarejo, any rere any, sense envellir. Ara m’he acostumat i simplement faig el possible per no desentonar amb la meva aparent edat. No em falten el diners i m’aprofito de tot el que m’envolta. Amic Pere, sóc una llegenda, que no mor mai ni envelleix. Tant mateix com la meva actual carcassa humana. Gaudeixo de tot el que la vida m’ofereix i he après a apartar les idees que m’enyorarien. Visc, el dia a dia, sense remordiments.

¾    I la consciència dels teus actes.

¾    Actualment procuro no ferir a ningú. La resta dels pecats, pecadets en dic jo, són sepultats allà baix, on em vam expulsar.  

El Pere es fa creus del que veu, està esmaperdut i confós. Escolta dels llavis de l’Arnau la repetició dels fets que li explicava en les cartes rebudes. Quina diferència de la lectura a oir les expressions i la calor de la veu. Així no hi ha cap errònia interpretació dels fets. Les paraules detallen clares i precises els afers tant els aspectes bons com els dolents. 

Quasi el Pere escolta les frases com si fossin un secret de confessió i ell fos el mateix capellà. La pau de la nit, els estels i la lluna són el marc idoni per la llarga xerrada. 

Tota la nit, fins la matinada, són assentats davant de la casa, mentre les histories de la seves pròpies vides van desgranant-se  poc a poc. A vegades un detall agradable serveix per aturar-se i recrear-se en els fets. Altres un moment desagradable, agre, és dit lleugerament com per passar pàgina.  

Mentre els records bullen, es belluguen i passen d’un costat a l’altre de la taula, com si fos el camp on es juga un partit, sí això és, un partit de les vivències de dues vides diferents i amigues. Cap dels dos homes s’ha adonat del fred que se’ls ha introduït fins el moll dels ossos. Instintivament s’han abrigat i s’han arraulit en les cadires de braços. De sobte, en una pausa de la conversa noten el fred i s’adonen de la hora matinera, han passat molta estona mentre s’explicaven llurs vides.

 

El Pere s’aixeca i diu a l’Arnau:

¾    Ara que fas. Quedar-te? És difícil, hauré de donar moltes explicacions al nen. Qui li dic que ets?

¾    No, ara marxo, si no et fa res demà tornaré, també al vespre. Malgrat els anys passats i les experiències viscudes que m’han portat a conèixer tanta gent, tu Pere, és l’amic, l’únic amic a qui poder explicar les meves confidències. Amb altres he passat retalls de la meva vida, sense davant ni darrere, només un lapsus de temps. Tu Pere, coneixes tota la meva realitat. No recordo, ni abans ni després, una persona amb la qual hagi dipositat tanta confiança ni expressat les meves vivències.

¾    Gràcies Arnau. Per mi ets més que un germà. No sé perquè, però és així.

¾    Escolta Pere, vull demanar-te un favor. Aquesta tarda he vist al teu fill, el meu fillol, de lluny mentre corretejava, vull veure’l ara mentre dorm. Me’l pots ensenyar.

¾    No hi ha cap problema. Però sense fer soroll. Dorm profundament i no vull que es desperti. Potser podré aprofitar la matinada per fer una becaina abans es llevi.

 

El Pere condueix a l’Arnau a la cambra on dorm el seu fill. El noi està en el millor dels somnis, quan la cara resplendeix lluny del cansament del dia i amb totes les energies renovades descansa el cos i la ment. La seva pell morena, colrada pel sol destaca sobre la blanca coixinera. El seu cabell negre li emmarca la cara. Encara és un infant però despunta el xicot espavilat i valent que properament es convertirà en un home força eixerit. 

L’Arnau l’observa embadalit com si fos la primera criatura que veies. El records de les pròpies filles és molt llunyà i segurament fixa’t en les seves cabòries no ha observat els nois i noies que han desfilat davant seu en el seu deambular per la terra. 

¾    Què n’és de maco. Ben bé sembla un Mataplana. Em recorda a mi de jove.

¾    Ep! Para Arnau. És fill de la Marta i meu. Ni Mataplana ni Pinós, ni res d’això. Un infant que ha d’aprendre els jocs propis de la seva joventut i ha de viure les seves experiències.

¾    Però és el meu fillol. Tu mateix m’ho has dit.

¾    Prou estic cansat. Torna demà i t’ho tornaré a repetir. Necessito dormir no sóc immortal com tu. Adéu Arnau, fins al vespre. 

Miquel Pujol Mur