La Joana; la seva novia de
tota la vida, aquella noieta amb qui va coincidir en classe de secundaria;
dijous passat li ha anunciat que no sortiran més junts, ja què a causa de la
seva manca d’interès per casar-se ha trobat un altre home que si que vol formar
aviat un matrimoni. No com ell que sembla pensa casar-se a la quarantena quan
ja no siguin a temps de ser pares per mètodes naturals.
Mira la Joana, dir-ne mètodes
naturals a coses que el Sergi anomena amor, acoblament, sentir una melodia
junts o més senzillament jugar. Mai ho havia raonat d’aquesta forma de pensar.
La veritat és que això de casar-se li fa l’efecte d’una cosa massa seria. Un
lligam per sempre i més valia per tant retardar-lo un xic i gaudir junts del
món.
Al Sergi tant que li agrada la
Joana, no havia trobat mai cap que li fes oblidar, i ara la mossa es despenja
en aquestes cabòries. Sempre passen les ensopegades quan menys les esperes. Una
setmana abans havien anat a Suïssa a esquiar i s’ho havien passat molt bé.
Pistes per esquiar als matins, un bon àpat a la tarda, després a moure
l’esquelet a la discoteca i a la nit suaus
pistes per ...
Ara diu que és casa amb un de
l’oficina on treballa i a més diu que el coneix de sobres. El cap, no aquest és
casat i amb dos criatures i no creu que ni la
dona ni el sou li permetin mantindré dues famílies. Qui pot ser? Ja està
el nyicris del Tomàs! Com s’haurà atrevit amb allò tan curt de paraules que ha
estat sempre. Ai, Aquesta Joana, quan se li posa una idea al cap fa aixecar la
moral, i altres coses, fins a un gripau. Potser, no me l’he mirat mai amb
atenció, què no sigui de veritat un gripau encantat i no l’he vigilat prou.
Carallot, no sé si ell o jo! I la meva Joana jugant amb els dos. Maleïda
paraula aquesta de jugar.
De sobte i sorprenentment la
tarda s’enfosqueix i la gent fuig a
refugiar-se a les cafeteries del voltants. El Sergi no té ganes de barrejar-se
amb la gent dins un local abarrotat i sentir els nens cridar i corre amunt i
avall. Les mares vinga a protestar demanant-los silenci. Les avies com sempre
“Pobre nen que vols que faci aquí tancat, quan éreu nens anàveu al carrer a
jugar. Pobret petitó”
Ni grans ni petits, ningú que el
pugui molestar, prou atabalat que està i a més ara l’empresa l’ha dit que vol
vagi a Croàcia a obrir mercat. Mercat, feina, idioma i Joana. Joana, si Joana,
a més la Joana l’ha deixat pel Tomàs, el nen sopes de la classe. Aixeca el cap
i el veu a l’home immutable, assentat en la cadira amb la taula davant seu i
una tassa de cafè damunt. El braç recolzat a la barana i mirant sense gaire
interès ni la gent ni el soroll del vent que xiula de tant en tant. El torna a
mirar i pensa fa cara d’intel·lectual amb les ulleres posades i tant tranquil,
com un capità de navili que ha vist mil galernes passar per damunt la coberta i finalment sempre ha arribat a port.
Puja les escales i saluda a
l’home amb un moviment de cap, no li fa cap contesta però pel moviment, potser d’una
ombra de la tarda, creu que mou el cap per admetre la seva presència. Animat
pren el seient i s’asseu. No sap per quina raó els bars darrerament fixen les
cadires a terra. Com si tinguessin por de que els hi preguessin.
L’home calla, deu estar passant
els temps per tornar a casa a l’hora de sopar, perquè la tassa de cafè sembla
buida. Animat pel seu silenci comença a explicar-li els estranys moments de la seva
vida. El seu amor per la Joana, la feina i el canviar de país com molts joves
d’ara. Creu que el pobre home deu estar espantat de sentir les seves cabòries i
cada vegada s’esplaia més i més, fins i tot a explicar-li que una nena l’havia
pres el xumet quan era un bebè.
El Sergi parla i parla, amb l’idioma
vulgar, vull dir es buida sense vergonya de cap classe. Ni al confessionari amb
el mossèn Pere, quan encara creia, havia pogut parlar tan lliurement. Només un
respirar, com el vent quan bufa sense ràbia, i un moviment dels seus llavis com
si assentís, les ombres cada són cop més fosques, fan creure al Sergi que ha
captat l’atenció del seu oient. El fa sentir-se acompanyat.
Un cop buidat el pap, com es
sol dir, una mena de lleugeresa, de pau, va brollà dins seu i per fi els
pulmons li respiraren sense ofegar-se.
Finalment va aixecar-se, l’interlocutor
no es va ni moure, va voler donar-li la mà, no va fer cap gest per respondre al
seu moviment. Va saludar-lo amb un moviment de cap i va marxar.
La seva vida ha continuat, va
marxar a l’estranger, va conèixer una noia del país i ens vam aparellar. Té dos
formoses criatures de cabells daurats i viu força bé treballant per una empresa
croata, però ara ha volgut retornar uns dies al seu poble i l’ha vist assentat
al mateix lloc, impertorbable com si res pugues amoïnar-lo i se’n rigués dels
problemes humans.
Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell
Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada