EL RETORN DEL COMTE ARNAU XIV.

ON ÉS... 

L’Arnau està assentat en un banc de fusta. Vora seu de la font un rajolí d’aigua cau amb força i sense treva. Està en una àrea d’esbarjo, enmig d’una arbreda de pins i alzines, situada en una zona muntanyosa. Davant seu una rústega taula de fusta sosté el seu frugal menjar: pa, embotits, formatge i fruita. També una ampolla de cervesa. Ha comprat tots aquest queviures en la botiga, al costat de les escoles, que hi ha en el petit poble proper. Donades les circumstàncies, per la seva pròpia seguretat no vol cridar l’atenció, no sigui que alguna persona ben intencionada el reconeguí i doní informació als Mossos, que el tenen en busca i captura com a desaparegut. Sap molt bé que alguns familiars no han comprès, portats per l’estimació, la seva sobtada desaparició i volen que torni a casa.  

Però tossut com sempre ha decidit fer la seva voluntat. Molts cops la primera idea és la millor, és el pensament que dona voltes dins el seu cap. Trencar els lligams i començar de nou, si escau, és la determinació final.  

L’aparença del comte ha canviat en aquest dies. El seu rostre que sempre estava ben afaitat, quan la Queralt era viva, ara porta una barba de pocs dies. La llum que es reflectia en els seus ulls ha desaparegut tret de certs moments que portat per la curiositat fixa la mirada amb interès en una cosa que li cridi l’atenció. En el rictus de la seva cara es marquen algunes arrugues i la seva fisonomia reflexa una expressió d’amargura. La seva roba també ha canviat ara porta uns texans, una camisa i un jersei que no crida gens l’atenció. Té un cotxe aparcat a la vorera de la carretera, però ja no és el cotxe que conduïa sinó un model més senzill de segona mà. Mentre menja el senzill refrigeri reflexiona: 

Miris com t’ho miris quedar-me no és cap solució. A la llarga tot aniria malament i donaria peu a un bon i nou escàndol. Segurament serien cridats diferents psiquiatres i com no serien capaços de trobar una explicació lògica, mentre s’ho pensessin en tancarien en un manicomi i en donarien gran quantitat de píndoles i qui sap què més. Que haig de fer? Marxar-me, creuaré la frontera,  llençaré el carnet d’identitat i em faré amb un de nou per iniciar una nova vida. On? No ho sé, però no vull allunyar-me altre cop de les meves terres. Aquestes terres que m’han vist néixer dues vegades. Potser Andorra, tal vegada el Rosselló o potser tornar a Catalunya. Lluny l’enyor em prendrà dins el cor. Prou pena tinc de no poder viure amb els meus. Ja quan va morir el Pere volia desaparèixer però, havia la Queralt, l’estimava i no vaig ser capaç d’allunyar-me. Ara sí, els estimo però, he de fer el meu camí.  

Poc després, en acabar, s’aixeca del banc recull les restes inservibles i les llença al contenidor. La resta del menjar no consumida, l’embolcalla, la tragina i la guarda dins del cotxe. Puja al volant, tanca la porta i pren la marxa. Segueix per la revoltada carretera de muntanya i al cap de pocs viratges desapareix  de la nostra visió. 

On és l’Arnau? Sabem que és una llegenda, per tant no pot morir. Continua viu i es mou d’un cantó a l’altre del temps. Mossèn Cinto Verdaguer el va trobar temps enrere i ens va deixar una poesia sobre la seva vida i caiguda. Cançons populars d’arreu de Catalunya i Mallorca ens dona raó de les seves aventures de diferents formes. 

De quan en quan hi ha alguna representació o alguna parlada sobre la seva tragèdia. Torna a reviure! 

A Mongrony a la vora de Gombrèn hi ha el Forat de Sant Ot. Quan és va voler explorar les seves fondàries els pagesos van posar la condició que abans havien de recollir la collita. A Sant Joan de les Abadesses hi ha la seva estàtua al costat del convent. Per tant es viu i no ha desaparegut. 

Serà aquell amable senyor que us demana l’hora? Potser el dependent del supermercat que posa la fruita i la carn? O potser el camioner que renega la falsa maniobra que feu amb el cotxe? 

Vigileu, sempre és jove i atractiu. Potser el jove, que us diu floretes al passar pel carrer. Aquell de la mirada fixa que sembla que us vulgui atreure i enamorar. No us fieu, és un bon amant però les seves companyes acabaven... 

I ara per finalitzar aquesta narració acompanyo el molt conegut poema escrit per mossèn Cinto Verdaguer. 

Lo Comte Arnau

Lo comte de Mataplana

ne tenia dos cavalls:

L’un era blanc com la gebre

l’altre fosc com lo pecat. 

Malhaja lo cavall negre,

benhaja lo cavall blanc 

Un matí de la hivernada

lo negre feia ensellar

la comtessa ja li’n deia:

- Per què no enselles lo blanc?

- Per què fuig dels camins aspres

i a mi em plauen més que els plans.-

La comtessa ja hi tornava:

- Mon marit, no ho fesses pas;

lo negre em sembla el diable,

Déu nos lo tinga allunyat.-

Ell no li torna resposta

com si sentia tronar:

al negre posa la sella

baldament fos Satanàs.

-Adéu, la comtessa aimada.

- Déu te guie i l’Àngel Sant.-

L’Àngel prou lo guiaria,

més ell no es deixa guiar,

lo guiaria a l’església

i ell a la vila fa cap,

on hi ha nines per perdre

i pobres per escanyar. 

Malhaja lo cavall negre,

benhaja lo cavall blanc. 

Quan sortia de la vila

semblava un esperitat:

corria el cavall negre

corria com si volàs,

tantost per les altes cimes

com pel fons del xaragall.

Los gombernesos se senyen

quan lo veuen desbocat.

Les llops d’aquelles muntanyes

lo segueixen udolant,

algun d’ells per simpatia,

los altres olorant carn,

que n’esperen un bon àpat

més amunt o més avall;

sos ulls semblen llumenetes,

llumenetes infernals.

Al sentir sa udoladissa

Li comte s’és esglaiat,

voldria girar lo poltre

més ja no el pot aturar. 

Malhaja lo cavall negre,

benhaja lo cavall blanc. 

A la nit que és fosca, fosca,

se barreja el temporal,

i els pastors al comte Arnau veuen

entremig de trons i llamps

volar d’una cresta a l’altra

del Mongrony vers les afraus.

La tempesta esgarrifosa

a mitja nit fa un esclat;

d’un llampec entre les ales

s’obira lo comte Arnau

rodolant de falta cima

de sant Ou dins lo Forat,

d’on surt entre rius de flama

lo renill del seu cavall.

La comtessa l’esperava

a la porta del palau;

passen hores, passen dies,

passen nits de por i espant,

a la tercera que passa

lo’n veu venir condemnat.

La nit era negra, negra,

més negre era son cavall

son cavall que era el diable

Déu nos lo tinga allunyat. 

Malhaja lo cavall negre,

benhaja lo cavall blanc.

 

Miquel Pujol Mur