divendres, 9 d’agost del 2013

EL RETORN DEL COMTE ARNAU XI.

EL NÉT PERE

La sala és completament blanca, tot és net i polit com correspon a un hospital de categoria. El personal d’una gran diversitat d’ètnies, passa i passa, saludant-lo educadament quan el veuen en el passadís o en la sala d’espera. Però el Pere està nerviós, frisós seria una paraula amb un signe d’identitat més adequat del seu estat d’ànim. Mira a la Marta que està asseguda tranquil·lament en una butaca de la sala, sembla que gaudeixi del do de la invisibilitat, Quieta i tranquil·la amb les mans plegades damunt de la falda com la imatge d’una verge de fusta, impertèrrita al pas del temps.  

El Pere la observa una i altra vegada, mentre es meravella de la dignitat que es reflecteix en la seva cara. Serena, sense una llàgrima que demostri la seva impaciència, la seva por, al no tenir noticies sobre com es desenvolupa el part de la Queralt. La manca de comunicació amb tots aquells col·lectius de metges i sanitaris francesos tenalla el cor dels dos.  

Des del reconeixement al fer d’ingrés no l’han vist més ni a l’Arnau tampoc i cadascú expressa la seva ansietat de forma diferent, el Pere passejant amunt i avall pels passadissos de l’hospital i la Marta quieta, encaixada la cara i amb una expressió fixa, però els seus ulls observen el mínim moviment que es produeix a prop seu. 

Ho han argumentat en moltes ocasions tant a la Queralt com a l’Arnau. Les nostres expressions dialèctiques en francès són mínimes per fer-nos entendre’ns en Paris.
¾    Pare, sembla rar que vos que sempre parleu de la llibertat dels joves i de l’emancipació de la dona ara vulgueu ser un retrògrad que s’oposi a la meva idea, al meu desig, és que m’atengui l’Ivonne, la meva millor amiga de la universitat. 

No va haver res més a parlar i com en altres ocasions només van poder assentir i callar. S’obre una porta i surt l’Arnau que diu. 

Veniu que ja sou novament avis. Ha nascut fa un moment. Tot ha anat bé. La Marta està com nova i és feliç i somriu quan el mira. És un noi tan “charmant” com diuen els francesos. Ha plorar molt poc i ha fet una semi rialla de seguida. 

Mentre van rere seu, el Pere pensà en allò tan curiós, la Marta que asseguda estava tan immòbil com una esfinx s’ha posat dreta de seguida i camina com una ballarina seguint les gambades de l’Arnau.
¾    Calma, calma, que ja coneixem els pares novells i ara començaran amb allò sobre a qui s’assembla. Què si els ulls, què si el nas i tantes i altres coses.- Pensa el Pere.   

Més al veure a la seva filla, dolorida però amb un somriure de felicitat no pot evitar unes llàgrimes, al donar-li un petó d’agraïment, d’un sentiment paternal que se li escapa del cor. La Marta dona voltes al petit com si fos l’únic nen nascut en el món, fins i tot, abraça al pare oblidant-se de les discussions tingudes temps enrere. 

La infermera dóna el nen a l’Arnau i aquest l’ofereix al Pere com si fos una ofrena de pau, d’amic a amic. El Pere pren la criatura i sembla com s’hi tingues temor i els seus ulls recorren el cos del menut cercant qualsevol senyal que demostri la realitat de l’ésser patern. Repassa el cap, les mans, els peus, no hi ha lloc de la carn dolça i tendra que escapi a la seva mirada inquisidora, tem tant que hi hagi algun estigma diabòlic que mostri el lloc i les companyies infernals tingudes pel comte durant la major part de la seva existència. 

Després torna el nen a l’Arnau i li estreny fortament la mà. El Pere recorda i no oblidarà mai la tensa reunió mantinguda mesos enrere amb la seva filla quan la Queralt va anunciar-los que anava a ser mare i que encara va acarnissar-se més quan va presentar-se l’Arnau. 

Veu a la Queralt davant seu, la Marta asseguda  en una cadira i la Núria que després d’aixecar-se de la cadira s’ha assegut al sofà. L’habitació poc il·luminada, només la llum de peu del costat del sofà i el resplendor del sol que entra pels finestrals.  

El Pere s’asseu en una cadira i recolza el colze dret damunt la taula. Mira alternativament a la Marta , a la Núria i a la Queralt com demanat una resposta a l’estat de la seva filla. Més aviat sembla que voldria que fos una enganyifa, una broma de mal gust que a la fi esclata una riota i es torna a la normalitat. La Marta té la cara cendrosa i s’enfonsa en el sofà com un animal ferit que vol guarir-se del mal, la notícia també li ha suposat una dolorosa sorpresa. La Núria immutable mira a un punt indeterminat del cel situat rere dels finestrals. La Queralt, donada la tensió del moment, es deixa caure en una altra cadira. I durant una estona sembla que el món s’hagi paralitzat, només les respiracions lleugerament alterades i un que altre sospir remou l’aire del menjador.
¾    Bé, ja som grans i el que heu fet ja està fet i ho tenim a davant. Diguem-li amor o sexe, no sé quina és la paraula adequada. El pare de la criatura vol reparar la seva falta. Sí o no?- diu el Pere intentant parlar callant el que pensa i suavitzar el més possible la situació.
¾    Però en quin segle viviu pare!- respon alterada la Queralt- Reparar la falta... Que voleu dir? Què encara us llegiu el Quixot? Jo sóc una dona emancipada i faig amb el meu cos el que em demana el meu desig. I s’hi vaig decidir-me anar al llit amb aquest home, va ser una decisió que heu de respectar. Si penseu que sóc una nena petita me’n vaig pare i en parlarem quan estigueu més al dia del que passa al món.
¾    Queralt, pensa que ha estat una sorpresa per nosaltres- tèrcia la Marta- Potser el pare no s’ha expressat prou bé, més ja saps que t’estima molt.
¾    Caram! Si l’estima, tingués jo el que li ha donat.- diu maliciosament la Núria.
¾    No et queixis que també has tret bones estelles.- Reprèn la mare.
 
El Pere amb el cap recolzat en la mà busca la forma de calmar-se i retrobar les paraules para no ferir la filla i fer un pont per entendre’s.
¾    A veure recomencem sense ferir-nos. Disculpa’m, potser ha fet una reacció visceral però no sempre es presenta la filla soltera per dir-te de sobte que esta embarassada sense ni tan sols haver-te comunicat que té company, nuvi o el que sigui.
¾    Veus Queralt, com el pare ho vol comprendre- diu suament com un sospir la Marta.
¾    Pare i mare que en sou d’ingenus. Que us creieu, que era una monja? Bé, el meu company és diu Arnau, i tu pare el coneixes...  

El Pere s’aixeca d’un bot de la cadira que cau amb estrèpit a terra. La seva cara queda blanca i només se’l sent tartamudejar.
¾    L’Arnau! El meu amic! Mal parit!
¾    Pare! Us he vist enraonar aquí mateix a casa. L’únic que m’era estrany és com us enteníeu dos homes de tan diferent edat. No és el padrí de l’...
¾    Edat, amic, si jo pogués... 

En aquesta moment i sense que ningú s’adoni entra el comte Arnau per la porta i com si no notés la tensió que regna en l’habitació saluda amablement a tothom i en especial al seu amic.
¾    Bona tarda. Perdonaràs estimada Queralt però el trànsit m’ha jugat una mala passada. Hola Pere, serem de família!- Dóna un petó a la Marta,  que sense voler s’arregla el cabell, i també a la Núria a qui pica l’ullet. Ha continuació, creua la sala i fa una abraçada al Pere que sense esmà  hi correspon.
¾    Pere, estic content de ser gendre d’un dels home més desinteressat que he trobat mai.- Més a cau d’orella xiuxiueja- Ara no em faràs quedar malament. No voldràs trencar la felicitat de la teva filla. 

Ningú el convida però l’Arnau s’asseu tranquil·lament en un selló i agafa a la Queralt per la cintura apropant-la vers seu i la fa asseure. Llavors mentre passa la mà per la panxeta de la jove parla a tots.
¾    Sou la família que més he admirat sempre. La vostra pau, el vostre amor els he envejat sempre. La bonhomia del Pere i sobretot aquest saber fer de la Marta. Estimada sogra heu sabut ser la mà dolça que acarona i la mà dura que manté el ramat protegit a la pleta. Així ha sortit aquestes noies tan sàvies i compressives alhora. Ai, Senyor quina sort que he tingut de trobar una companya com aquesta que m’omple el cor al viure al seu costat. Amic Pere no saps que content estic de formar part de la teva família com a espòs de la vostra filla Queralt. Com aviat serem pares, potser ens hem avançat massa però l’amor no té fronteres i és com un parany que ens atrapa sense veure res al nostre entorn. Farem el casori sense esperar-nos gens.
¾    Veus pare, ja t’ho deia és una bona persona i tu amb aquestes dubtes.
¾    Pere, has vist com la teva filla ha sabut triar l’home del seu cor.- Diu en un incís la Marta.
¾    Pare, la Queralt té raó. No veieu la felicitat en les seves cares. No us oposareu, veritat.- parla la Núria mirant implorant al pare.
¾    No, no m’ho oposo, caseu-vos tant punt com sigui possible.- I pensa mentre mira a les dones de la casa totes parlant i atentes al comte.- Més val que es casi i la Queralt el controli bé sinó aquest cabró es capaç d’anar-se al llit amb totes. 

Miquel Pujol Mur                                           

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada