La sala és completament blanca, tot
és net i polit com correspon a un hospital de categoria. El personal d’una gran
diversitat d’ètnies, passa i passa, saludant-lo educadament quan el veuen en el
passadís o en la sala d’espera. Però el Pere està nerviós, frisós seria una
paraula amb un signe d’identitat més adequat del seu estat d’ànim. Mira a la
Marta que està asseguda tranquil·lament en una butaca de la sala, sembla que
gaudeixi del do de la invisibilitat, Quieta i tranquil·la amb les mans plegades
damunt de la falda com la imatge d’una verge de fusta, impertèrrita al pas del
temps.
El Pere la observa una i altra vegada,
mentre es meravella de la dignitat que es reflecteix en la seva cara. Serena,
sense una llàgrima que demostri la seva impaciència, la seva por, al no tenir noticies
sobre com es desenvolupa el part de la Queralt. La manca de comunicació amb
tots aquells col·lectius de metges i sanitaris francesos tenalla el cor dels
dos.
Des del reconeixement al fer d’ingrés no
l’han vist més ni a l’Arnau tampoc i cadascú expressa la seva ansietat de forma
diferent, el Pere passejant amunt i avall pels passadissos de l’hospital i la
Marta quieta, encaixada la cara i amb una expressió fixa, però els seus ulls
observen el mínim moviment que es produeix a prop seu.
Ho han argumentat en moltes ocasions tant a
la Queralt com a l’Arnau. Les nostres expressions dialèctiques en francès són
mínimes per fer-nos entendre’ns en Paris.
¾
Pare,
sembla rar que vos que sempre parleu de la llibertat dels joves i de
l’emancipació de la dona ara vulgueu ser un retrògrad que s’oposi a la meva
idea, al meu desig, és que m’atengui l’Ivonne, la meva millor amiga de la
universitat.
No va haver res més a parlar i com en
altres ocasions només van poder assentir i callar. S’obre una porta i surt
l’Arnau que diu.
Veniu que ja sou novament avis. Ha nascut
fa un moment. Tot ha anat bé. La Marta està com nova i és feliç i somriu quan
el mira. És un noi tan “charmant” com diuen els francesos. Ha plorar molt poc i
ha fet una semi rialla de seguida.
Mentre van rere seu, el Pere pensà en allò
tan curiós, la Marta que asseguda estava tan immòbil com una esfinx s’ha posat
dreta de seguida i camina com una ballarina seguint les gambades de l’Arnau.
¾
Calma,
calma, que ja coneixem els pares novells i ara començaran amb allò sobre a qui
s’assembla. Què si els ulls, què si el nas i tantes i altres coses.- Pensa el
Pere.
Més al veure a la seva filla, dolorida però
amb un somriure de felicitat no pot evitar unes llàgrimes, al donar-li un petó
d’agraïment, d’un sentiment paternal que se li escapa del cor. La Marta dona
voltes al petit com si fos l’únic nen nascut en el món, fins i tot, abraça al
pare oblidant-se de les discussions tingudes temps enrere.
La infermera dóna el nen a l’Arnau i aquest
l’ofereix al Pere com si fos una ofrena de pau, d’amic a amic. El Pere pren la
criatura i sembla com s’hi tingues temor i els seus ulls recorren el cos del
menut cercant qualsevol senyal que demostri la realitat de l’ésser patern.
Repassa el cap, les mans, els peus, no hi ha lloc de la carn dolça i tendra que
escapi a la seva mirada inquisidora, tem tant que hi hagi algun estigma
diabòlic que mostri el lloc i les companyies infernals tingudes pel comte
durant la major part de la seva existència.
Després torna el nen a l’Arnau i li estreny
fortament la mà. El Pere recorda i no oblidarà mai la tensa reunió mantinguda
mesos enrere amb la seva filla quan la Queralt va anunciar-los que anava a ser
mare i que encara va acarnissar-se més quan va presentar-se l’Arnau.
Veu a la Queralt davant seu, la Marta
asseguda en una cadira i la Núria que
després d’aixecar-se de la cadira s’ha assegut al sofà. L’habitació poc il·luminada,
només la llum de peu del costat del sofà i el resplendor del sol que entra pels
finestrals.
El Pere s’asseu en una cadira i recolza el
colze dret damunt la taula. Mira alternativament a la Marta , a la Núria i a la
Queralt com demanat una resposta a l’estat de la seva filla. Més aviat sembla
que voldria que fos una enganyifa, una broma de mal gust que a la fi esclata
una riota i es torna a la normalitat. La Marta té la cara cendrosa i s’enfonsa
en el sofà com un animal ferit que vol guarir-se del mal, la notícia també li
ha suposat una dolorosa sorpresa. La Núria immutable mira a un punt
indeterminat del cel situat rere dels finestrals. La Queralt, donada la tensió
del moment, es deixa caure en una altra cadira. I durant una estona sembla que
el món s’hagi paralitzat, només les respiracions lleugerament alterades i un
que altre sospir remou l’aire del menjador.
¾
Bé,
ja som grans i el que heu fet ja està fet i ho tenim a davant. Diguem-li amor o
sexe, no sé quina és la paraula adequada. El pare de la criatura vol reparar la
seva falta. Sí o no?- diu el Pere intentant parlar callant el que pensa i
suavitzar el més possible la situació.
¾
Però
en quin segle viviu pare!- respon alterada la Queralt- Reparar la falta... Que
voleu dir? Què encara us llegiu el Quixot? Jo sóc una dona emancipada i faig
amb el meu cos el que em demana el meu desig. I s’hi vaig decidir-me anar al
llit amb aquest home, va ser una decisió que heu de respectar. Si penseu que
sóc una nena petita me’n vaig pare i en parlarem quan estigueu més al dia del
que passa al món.
¾
Queralt,
pensa que ha estat una sorpresa per nosaltres- tèrcia la Marta- Potser el pare
no s’ha expressat prou bé, més ja saps que t’estima molt.
¾
Caram!
Si l’estima, tingués jo el que li ha donat.- diu maliciosament la Núria.
¾
No
et queixis que també has tret bones estelles.- Reprèn la mare.
El Pere amb el cap recolzat en la mà busca
la forma de calmar-se i retrobar les paraules para no ferir la filla i fer un
pont per entendre’s.
¾
A
veure recomencem sense ferir-nos. Disculpa’m, potser ha fet una reacció
visceral però no sempre es presenta la filla soltera per dir-te de sobte que
esta embarassada sense ni tan sols haver-te comunicat que té company, nuvi o el
que sigui.
¾
Veus
Queralt, com el pare ho vol comprendre- diu suament com un sospir la Marta.
¾
Pare
i mare que en sou d’ingenus. Que us creieu, que era una monja? Bé, el meu company
és diu Arnau, i tu pare el coneixes...
El Pere s’aixeca d’un bot de la cadira que
cau amb estrèpit a terra. La seva cara queda blanca i només se’l sent
tartamudejar.
¾
L’Arnau!
El meu amic! Mal parit!
¾
Pare!
Us he vist enraonar aquí mateix a casa. L’únic que m’era estrany és com us
enteníeu dos homes de tan diferent edat. No és el padrí de l’...
¾
Edat,
amic, si jo pogués...
En aquesta moment i sense que ningú s’adoni
entra el comte Arnau per la porta i com si no notés la tensió que regna en
l’habitació saluda amablement a tothom i en especial al seu amic.
¾
Bona
tarda. Perdonaràs estimada Queralt però el trànsit m’ha jugat una mala passada.
Hola Pere, serem de família!- Dóna un petó a la Marta, que sense voler s’arregla el cabell, i també
a la Núria a qui pica l’ullet. Ha continuació, creua la sala i fa una abraçada
al Pere que sense esmà hi correspon.
¾
Pere,
estic content de ser gendre d’un dels home més desinteressat que he trobat mai.-
Més a cau d’orella xiuxiueja- Ara no em faràs quedar malament. No voldràs
trencar la felicitat de la teva filla.
Ningú el convida però l’Arnau s’asseu
tranquil·lament en un selló i agafa a la Queralt per la cintura apropant-la
vers seu i la fa asseure. Llavors mentre passa la mà per la panxeta de la jove
parla a tots.
¾
Sou
la família que més he admirat sempre. La vostra pau, el vostre amor els he
envejat sempre. La bonhomia del Pere i sobretot aquest saber fer de la Marta.
Estimada sogra heu sabut ser la mà dolça que acarona i la mà dura que manté el
ramat protegit a la pleta. Així ha sortit aquestes noies tan sàvies i
compressives alhora. Ai, Senyor quina sort que he tingut de trobar una companya
com aquesta que m’omple el cor al viure al seu costat. Amic Pere no saps que
content estic de formar part de la teva família com a espòs de la vostra filla
Queralt. Com aviat serem pares, potser ens hem avançat massa però l’amor no té
fronteres i és com un parany que ens atrapa sense veure res al nostre entorn.
Farem el casori sense esperar-nos gens.
¾
Veus
pare, ja t’ho deia és una bona persona i tu amb aquestes dubtes.
¾
Pere,
has vist com la teva filla ha sabut triar l’home del seu cor.- Diu en un incís
la Marta.
¾
Pare,
la Queralt té raó. No veieu la felicitat en les seves cares. No us oposareu,
veritat.- parla la Núria mirant implorant al pare.
¾
No,
no m’ho oposo, caseu-vos tant punt com sigui possible.- I pensa mentre mira a
les dones de la casa totes parlant i atentes al comte.- Més val que es casi i
la Queralt el controli bé sinó aquest cabró es capaç d’anar-se al llit amb
totes.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada