La
sortida tenia per leitmotiv: Vinyaires,
monjos i bruixes. Segurament la conjunció dels tres elements va redundar
que la tarda fos tant plujosa com pregonava l’home del temps. Volent evitar el
sol del dia la sortida va començar a 2/4 de 7 de la tarda i just en el moment
que començàvem a caminar el cel obrir les rescloses de l’aigua i descarregar
damunt nostre en un instant tota la magnificència aquàtica acumulada de dies de
sol ardent.
En
pocs instants eren amb la roba mullada i els camins convertits en petits
rierols que tenyits de vermell davallaven a la riera. Mai ens hem de penedir de
la pluja, ja què es font de vida, però el cel encapotat i la roba xopa no
conviden a un caminar alegre.
Més
a la vesprada, ja eixuts i assentats al voltant de la taula en bona companyonia
i amb l’esperit alegre, al que ajudava un sopar típic de pagès i el porró de vi.
En acabar vam rodejar a un representant, millor podíem dir glosador o trobador
del poble de les bruixes, Sant Feliu Sasserra, que ens brindà una xerrada sobre
bruixes, i vam escoltar dels seus llavis aquesta antiga rondalla.
Havia
fa molt temps dues masies properes al tossal de l’Àliga. Eren bones terres i no
havia cap enveja entre els uns i els altres, treballant dur i amb empeny, com
s’ha de fer a pagès, aconseguien bones collites i cuidaven una bona ramaderia.
Això si, havia un fet que els neguitejava i aquest enrenou força important era
que cada any una vegada en una casa, a la festa major d’estiu, i l’altra, a la
casa veïna, a la festa major d’hivern, perdien un dels millors animals de les
respectives quadres.
En
una festa major a cal Joan perdien el millor bou. Quan arribava l’altra festa
major a cal Martí moria sense saber per què la millor mula. Aquest fet es
repetia any rere any, i sempre aquell dia sobrevolava les terres un ocellot
negre i gran, semblant a una àliga, que sortia del tossal terres amunt del
poble.
Com
sabeu a pagès mai s’abandona completament la casa malgrat sigui per anar a
missa el diumenge i a cada casa sempre hi quedava la minyona o l’àvia,
generalment una dona gran, que mentrestant parava la taula o acabava de fer el
dinar.
Un
dia de festa major l’hereu de cal Martí sabem que aquest cop els hi tocava la
desgracia a casa seva, abans de marxar a missa amagà l’escopeta rere la porta
de la cort. Poc després marxaven la família tots endiumenjats, cap a l’església
per demanar per les ànimes dels amics morts i també esperant que aquest any la
sort fos més amable i no haguessin de plorar per perduda d’un animal del ramat.
Tot
just havien caminat cinc minuts quan
planejà damunt dels seus caps l’ombra negra de l’ocellot, aleshores el Pep,
l’hereu de cal Martí, retrocedí afanyosament i agafant l’escopeta va entrar
dins la quadre on sentia com si algú cantes.
En
entrar va veure l’ocell negre damunt la mula més vistosa i forta de la quadra,
i escolta com li cantava aquesta cançó:
Mula, muleta
tan boniqueta
quan acabi
aquesta cançó
tu moriràs.
El
Pep no s’ho va pensar més, alça l’escopeta i l’endegà un tir que mata l’ocellot
que va desaparèixer a l’instant, mentre a dalt de la casa es sentí una gran plany.
El
pare assabentat de les intencions del noi, en trobar a faltar la presència del
Pep havia tornat apressadament, i tots dos van pujar esmaperduts per la
escala al pis i enmig del menjador van trobar la vella minyona ferida enmig
d’un basal de sang.
Si
no ho sabeu us he de dir que les bruixes poden prendre moltes aparences i
dissimular la seva maldat fins el dia que manades pel diable fan mil i una
malifetes.
Encara
ara, moltes vegades es veu el vol amenaçador de l’àliga sobrevolant el tossal
proper al poble, com record i amenaça als vilatans.
Aquesta
rondalla o una altra de similar l’he sentit altres vegades però aquesta al ser
propera en el temps m’he animat a escriure-la.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada