La claror entra en l’habitació
travessant les cortines del balcó. A fora un sol lluent il·lumina la terra i
escalfa suaument la cambra. Som a la primavera, però el Pere sap que aquesta és
la seva darrere estació. Han passat més de cinquanta anys de la seva primera
trobada amb el comte i el seu cor cansat de bategar tants anys no té força per
resistir gaire temps més.
Només quan entra la Marta a la habitació
sembla rejovenir i recobrar les forces. Els seus ulls no veuen una dona gran i tan
vella com ell, sinó que recorden a la noia jove i adorable que el va enamorar i
ha estat la amatent companya durant llurs vides. Ajuda a aquest miratge aquest petit
gest tan habitual en ella, que l’ha marcat i vençut sempre, i que malgrat
l’edat encara no ha perdut. Solament el contacte de la seva mà i la seva
presència l’alleuja de l’acomiadament del món.
Ha viscut plenament i sap que a prop seu té
els dons rebuts en forma de fills, néts, i fins i tot la petita, la besnéta
Elisenda. I com sempre l’omnipresent i sempre actiu amic, a vegades odiat i
moltes més vegades, estimat, el comte Arnau, el seu gendre.
¾
Suara-
pensa el Pere- per què encara tantes dubtes en el moment de finir una
existència ara penosa.
¾
Doncs,
per què? Tanta recança hi ha en el meu cor, s’ha comportat com un bon marit amb
la meva filla. A la Queralt no l’hi ha mancat res, cert que ha tingut cinc
fills, però l’ha portat com una reina. Tots els seus desigs s’han acomplert, Ha
treballat de psicòloga, la seva carrera vocacional, com era la seva dèria. Ha
volgut una clínica nova, l’Arnau li ha muntat amb els avanços tècnics més
moderns de l’actualitat. Conferències, desplaçaments, simposis ha assistit a
tots fos a la part del món que fos. Ha hagut dides, minyones, institutrius, el
que fes falta per vetllar pel benestar del fills i si no l’Arnau ha cuidat dels
fills suplint s’hi convenia a la mare i ha estat un pare inimitable. Llavors
què li puc retreure? Què té molts diners? Gran part dels meus també són
guanyats per ell i no me’ls ha reclamat mai. Ha recolzat els meus fills com si
fossin part directa de la seva família. Pot
ser si fos un desconegut no hauria tan temor dins meu. Malgrat la seva
procedència demoníaca, vatu a l’olla! Què n’ets de capgròs? Si no és un dimoni,
només un condemnat! Sí, però va ser enfonsat en l’infern pel seu execrable
comportament. Va, Pere d’això fa segles! Mira el present. Aleshores què?
Veritat que un amic com ell no hi ha cap home que així conegut d’igual. Potser
si jo mateix fos un xic més obert i no estigués tant tancat per l’educació
religiosa del petit poble on vaig néixer, comprendria millor la essència del
seu comportament fa tants anys, Pere no veus el que estima la teva filla, amb
això tindries prou. Però, ostres! Si no ha envellit ni una mica, està com quan
el vaig conèixer. Au, Pere el que tens és enveja. Sí, però la Queralt ara quan
surt sembla als ulls dels desconeguts, com si hagués pagat un gigoló i més
endavant, què? Continuarà amb ella o es buscarà una de més jove.
Així amb aquestes i altres cabòries veia
desfilar els dies el Pere reclòs en l’habitació. Només l’alleugeria la
presència de la Marta.
La família també era un sedant pel seu mal
i els xics el feien riure però al cap d’una estona se’l veia cansat i demanava
el deixessin reposar.
L’Arnau, el comte, és l’altra visita que
l’omple de goig. Recordar, qui no recorda els fets de joventut, el temps que
van romandre junts i els va unir com si fossin germans, més que germans, com si
fossin carn i ungla. Sap restar callat, només la seva presència càlida i
amigable. En el món de tranquil·litat necessari pel Pere, sentir la mà dolça de
la Marta en la seva mà i la presència de l’Arnau al altre costat del llit omple
els seus últims moments de vida.
Quantes imatges i quants records li venen a
la imaginació, i en altres moments mirar algunes fotografies són l’ajuda pel
pas del temps en la cambra del Pere.
De sobte en la tarda solejada un sospir, un
alenar amb prou feines perceptible i el Pere sense adonar-se va abandonar la
vida notant en els palmells, la mà feble de la Marta i la mà forta de l’amic.
Quin trasbals va succeir a la casa, tot va
ser plors i llàgrimes. La Marta no va voler abandonar al seu home fins el
darrer instant quan ja era impossible restar més temps per l’acomiadament.
L’Arnau va tenir cura de tot els tràmits pel sepeli del Pere.
Van acudir veïns i coneguts de tota la
rodalia. El Pere era una persona molt estimada arreu i que durant la seva vida
terrena va ajudar a tothom, quan els hi va ser necessari.
En el marbre de la tomba hi havia una
inscripció que deia:
Reposa l’home
Ple d’esperit i amor
Pels seus germans.
Ho ha fet posar l’Arnau ja què la Marta
està en un estat com d’hipnosi i encara no s’ha fet càrrec de la desaparició del
Pere.
Després de l’enterrament del Pere va
succeir una sèrie de fets que van estranyar a tota la família. Ben bé, només en
va ocórrer un de fet. Mentre tots es retiraven en direcció a casa, quan ja els
veïns després del condol, repetidament reiterat van abandonar el fossar, i la
compungida Marta va ser acompanyada per les filles que van retirar-se plorant i
somicant, hom va adonar-se que l’Arnau, el gendre també havia desaparegut sense
donar avís a ningú.
Primerament és va pensar que havia marxat a
casa d’algun dels assistents al enterro, però a mitjanit van veure que no era
normal quan el Arnau s’havia distingit per la seva puntualitat i estimació per
tot el grup familiar. La Queralt, la seva dona, tampoc sabia res sobre la seva
absència. Van telefonar a coneguts i
amics, i a la fi van haver de denunciar-ho a la policia. Ningú comprenia quina
mania li podia haver agafat, quan durant tot els moments de l’enterrament el
seu comportament va ser estable, afectuós i comprensiu. Havia aparcat el cotxe,
van esbrinar més tard, rere el cementiri i en acabar l’acte del sepeli havia marxat
i agafant el vehicle va desaparèixer en un instant. Més tard a prop del poble
de Borredà van trobar l’automòbil abandonat en una vorera.
El comte Arnau s’ha tret gran part de la
roba, tot just el pantaló, la camisa i una jaqueta i calçat amb uns mocassins,
gens adequats pel pedregós camí torna a fer la seva peregrinació inicial. Puja
fins la sima de Sant Ot i s’asseu al costat del horrible forat, dalt de
Mongrony i mira a les profunditats tenebroses com si volgués albirar entre les
argelagues i els matolls les profunditats del reialme de Satanàs. Per un moment
sembla que volgués llançar-se a dins, però per un instant pensa amb la Queralt
i malgrat la seva absurda i sobtada desaparició el pensar en la seva dona i els
fills el fa desistir de l’idea. Ha estat com una subtil reacció com quan una
lleugera fiblada fa posar-se la mà en el cor i tot de mals pensaments recorren
la nostra capa interna, dèbil i rosada com la d’un infant encara no endurit pel
món i les seves insidies.
El comte Arnau ha davallat cap el refugi i
dorm a terra en actitud fetal com qualsevol animal ferit, només la imatge del
Pere a vegades somrient, a vegades seriós, l’acompanya en el seu somni. Tot un
enfilall de remordiments de coses que hauria d’haver-li dit i d’altres que no
havia d’haver fet el fan regirar-se i remoure’s
inquiet sense parar, com un condemnat en el foc de l’avern.
De bon matí enfila el camí cap el castell
dels Mataplana, abandonat i ruïnós com
recorda. Més tard, Castellar de n’Hug, ara solament un poble turístic que vol
vendrà les seves belleses naturals com si fos una meretriu que persegueix només
les riqueses materials. Les fonts del riu, del Llobregat on barreja les seves
llàgrimes per l’amic i per la seva mateixa immortalitat que l’impedeix ser un
simple humà i com tots els mortals a la fi de la vida descansar, ell ha de
continuar portant la llosa de la seva existència que li pesa i el fa enfonsar
en el fang del camí. El poble de Bagà altre cop i sense aturar-se el Pedraforca,
el Comabona i a baix de l’estimball el refugi on fa tants anys va haver la
primera trobada amb el Pere.
Però hi ha una gran diferència la primera vegada era hivern i el seu caminar
era entremig del glaç i la neu. Aquets cop és primavera i deambula trepitjant
flors i herba verda, el sol l’escalfa i malgrat el seu dolor intern l’estació
de l’any transmet una sensació de vida, de renéixer, de somriure, de benestar
en fi que fa impossible que el seu lacerat cor no recuperi la calma i
s’assossegui de la seva compunció.
Des de dalt del Comabona, agenollat i amb
paraules tristes s’acomiada de l’amic. No resa perquè en la vida ha vist massa
de tot, però un sentit adéu surt de seu boca. Dirigint-se al cel blau i pur deixa
anar sentides paraules que com una papallona multicolor voldria que arribessin
a les oïdes de l’amic i embolcallant-se en el seu esperit volessin cap
l’infinit per trobar la pau promesa per
Déu als homes, siguin del credo que siguin.
Poc després s’aixeca i afermant-se la roba
malmesa i bruta inicia la baixada i lentament com una persona borratxa que
ensopega en les pedres del senderol retorna a casa.
Al cap de moltes hores de llarg
pelegrinatge és retroba davant del portal i sense saber per què cau de genolls
i crida com un animal ferit el nom de la seva dona.
Què és una petició de perdó?
O potser una demanda d’ajuda pel cor ferit
i malmès?
La Queralt avisada per la família acut al
seu costat i prenent-lo pels braços i rodejant-li la cara amb les mans l’alça i entren en la casa.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada