LLUNA DE MEL , LLUNA DE FEL

 Era lluna plena i el cel ple d’estrelles, i nosaltres dos érem allà dalt, a la cabana, gaudint del paisatge i de la tranquil·litat d’aquelles nits càlides de setembre. Sols , perduts en aquell lloc feréstec i  paradisíac ...fruíem l’un de l’altre, semblava talment que el nostra amor mai s’havia d’acabar. Vivíem un somni.

Ens havien casat feia tres dies, era la nostre lluna de mel; només feia tres mesos que ens havíem conegut i van saber des del primer moment que érem fets un per l’altre. La  setmana que vam passar allà dalt, en aquella cabana al costat del llac van ser idíl·lics , inoblidables; aquelles nits càlides de setembre, rebolcant-nos sobre  l’herba humida del prat , la lluna i les estrelles ens miraven amb enveja. A la matinada ens banyàvem al llac, després dormíem fins que  la gana ens treia del llit. Estava convençuda que aquella felicitat seria eterna.

Ja diuen que les coses bones són de curta durada. La tornada a casa als treballs respectius, la convivència, van fer que les coses comencessin a canviar. Aviat em vaig adonar que hi havia algú altre; aquelles llargues vesprades soles, la feina el tenia sempre ocupat –la feina , és la feina – em deia. Les sospites vam fer-se realitat, encara que ell ho negava amb cara de ferro. Llavors vaig quedar embarassada, em volia morir . Les paraules tendres es van convertir en crits i maltractaments... estava desesperada. La lluna de mel quedava enrere, ara era una lluna de fel, ( com poden canviar tant les coses en sis mesos )

Després el tràgic accident, jo  a punt de parir, i ell no era enlloc; quan va néixer la nena sort vaig d’una veïna que em va acompanyar. Ell  estava en un sopar de negocis, com sempre. Un  sopar del que no va tornar més. Una topada frontal, a les cinc de la matinada portant   el cos ple d’alcohol, els va unir per sempre amb la seva amant, en el més enllà.

Van ser uns mesos difícils, que dur va ser criar sola la nena. La petitona va ser la meva salvació, havia de lluitar per ella, va fer que no m’enfonses. Avui acaba de complir quinze anys; és  una noieta preciosa i esvelta, que ja no em demana pel pare. Ha acceptat que ja  no hi és i és feliç. Sempre li he amagat la realitat, no vull que tingui cap mal record del seu pare, potser un dia quan sigui més gran li diré la veritat, o potser no. Enterboliria els seu passat. Que en guardi el somni irreal que en té.  Diuen que dels morts si no en pots dir bé, no en diguis res

31/08/2013