(Expressions estereotipades)
L’Antoni
és un llop de mar, se sent més segur dins la seva barca, navegant
per aquests mars, que a terra ferma. Des
dels quinze anys que és pescador. Va començar acompanyant al seu pare, que és
qui li va ensenyar l’ofici, per
necessitat primer , però aviat en va fer la seva passió, la seva vida.
“Has de ser més dur que un roure” per fer aquesta feina . Encara ara
al llarg dels anys recorda aquestes
paraules que li deia el seu pare, en aquells temps. També moltes vegades li
deia “Tens el cap ple de pardals” i
qui no els hi té als setze anys. Pensa que
“has de ser més llest que una guineu,” i recorda que “quan el gat dorm les rates ballen.” Eren els savis consells que avui encara em
ballen pel cap. A més a més, ell, que era
un home fort i dur, “tenia les mans i el cor de mantega.” No ets pots refiar mai de la
mar, per més calmada que estigui perquè de sobte es pot gira el temporal.
Això, és el que va passar aquell
últim dia que vam sortir junts. El matí era encalmat. De sobte és va posar
a “ploure a bots i a barrals, “ el mar
s’anava encrespant . Grans onades a
vegades netejaven la cobert de l’embarcació. Llamps i trons esberlant el cel completament ennegrit. El pare anava
arreplegant les veles... – Va ajuda’m -
cridava. “Sempre estàs a Bàbia” -
Agafa fort el timó i virà a la dreta, que se’ns emporten les onades. Jo ho
intentava però la barca no em responia. Talment com un joguet que anava al vaivé
de les onades. Feia una tarda de gossos , havíem de tornar a port però
l’embarcació anava a la seva. Semblava que “
trepitjàvem ous”.
De sobte un cop fort
de mar, va mig tombar l barca, i
el pare, va desaparèixer en la gola d’una onada. Vaig cridar, em vaig
desesperar, no sabia que fer, tenia por. Ja no era un adolescent, però no
podia ajudar-lo. Només pensava quan
bolcaria del tot el fràgil vaixell. El jove es va arraulir plorant al
fons, impotent sacsejat pel mar
embravit. No sap quan temps va transcórrer allà dins.
El mar es va anar encalmant, uns
altres pescadors el van anar a socórrer , a més buscaven al seu pare. Ell
estava en estat de xoc. Sabia que no veuria més al pare. L’endemà les onades
van retornar el seu cos inert a la platja.
Poc a poc es va anar recuperant
de l’ensurt i del trasbals, encara que enyorava molt al pare, dins seu va
renéixer una gran força que l’empenyia a tornar a la mar, a seguir els passos
del seu progenitor. Tot i que la mare no volia que hi tornés més, l’Antoni va
fer d’aquest el seu medi de vida. La mar, sap de la seva traïdoria, però té una força
que l’atrau.
Avui recorda totes aquestes coses
, mentre parla i les explica al seu nét de deu anys. Vosaltres si que “ heu nascut amb la flor al cul” i no sabeu el que es patir per “ guanyar-se
les garrofes” però
tampoc coneixeu la immensa satisfacció
d’arribar a port amb la barca plena i negociar el preu del peix. T’estic “parlant
amb el cor a la mà” li deia al nen. Ara
cal que estudiïs i després facis
el que t’agradi a la vida. “No cal ser de
pa sucat amb oli” però cal tenir clar el que volem i defensar-ho amb
fermesa.
14/05/2015/
El mar és molt poètic, però pot arribar a ser molt traïdor...Segurament ell també va ser pescador com el seu pare...
ResponEliminaM'ha recordat aquella havanera , d'una mare que no vol que al fill li passi com el seu home que el mar es va endur, sense compassió, ella vol que es faci frare...Però el fill vol ser com el seu pare, perquè per les seves venes i córrer l'aigua salada!
Petonets, Anna.
Saps que no hi havia pensat en aquesta havanera, a mi també m'agrada molt. Segurament em va sortir en l'inconscient al començar a escriure el tema.
EliminaUna abraçada M. Roser.