CAIXES XINESES

En un taller d’escriptura ens van posar aquest treball de les caixes xineses. Un tros d’una historia, conte o narració va tancat en la primera caixa i així successivament. Particularment ho vaig resoldre així, potser no és la solució correcte però em va agradar.

 

En Ricard abraça suaument el cos dòcil i gràcil de la dona mentre ballen. De nou es miren als ulls com volent transmetre’s un missatge d’amor. El cos de la Lisa, lànguid i flexible, segueix el ritme de la música portada pels braços de l’home. Els peus d’ambdós llisquen lleugers damunt el terra de la pista. 

La petita orquestra toca en un racó i portats per la dansa la parella s’hi acosta. Aleshores, el Ricard parant un breu instant; amb la familiaritat de qui parla a un amic, veritablement és un vell conegut, demana una peça musical al Samuel. Aquest és l’individu que toca la trompeta, canta amb la seva forta veu i, al mateix temps dirigeix el petit grup. 

Poc després una nova melodia domina el soroll dels clients. El Ricard deixant-se anar per l’emoció prem més fort la cintura de la dona i acostant-se-la, li diu a cau d’orella.¾    L’escoltes? Te’n recordes?

¾    Sí. És la nostra. – contestà emocionada.

¾    Sí! La ballàvem sense parar una i altra vegada. Era com l’expressió del nostre amor.

¾    M’ha quedat a la memòria com la música d’un agradable moment.

 

Cansats de ballar surten a la terrassa que dóna damunt els jardins del Sultà. El soroll de les branques i les fulles de les palmeres portades per un lleu vent murmuren paraules d’amor. 

L’olor forta i embriagadora de les flors obnubila profundament els sentits. Tot, el lleu vent, el murmuri dels arbres i l’aroma de les flors traspuen sensualitat.

¾    Quant anys fa? – pregunta tendrament la Lisa.

¾    Quinze anys i deu mesos- respon el Ricard.

¾    Tants anys! Tu i jo llavors eren dos joves que obrien els ulls al món.

¾    Sí. I en moltes ocasions els sentiments a aquesta edat ens enganyen. I ara, que fas aquí, fora del teu ambient?

¾    Sóc amb el Victor, el meu marit. L’has d’ajudar a fugir.

¾    I nosaltres?

¾    A nosaltres sempre ens quedarà el record de París.

 

L’avió corre lleuger per la pista de l’aeroport. Tot està envoltat de bromes que pinten de gris la tonalitat fosca de la nit barrejada amb els llums que il·luminen el fosc asfalt. Finalment, l’avió emprèn el vol i es submergeix en els núvols que tapen el cel; aleshores els dos homes s’allunyen caminant lentament. El Ricard mira enrere per darrera vegada fins que l’aparell desapareix totalment en el cel gris. Només queda breument suspès en l’aire el brogit dels motors a l’enlairar-se i després tot resta en silenci.  

Amistosament l’altre home posa la mà sobre la màniga del braç del company i diu:

¾    Ricard, això ha de ser el principi d’una gran amistat.

¾    Sí. Tens raó, Lluís. Lluitarem per la llibertat. 

Miquel Pujol Mur.