EL CULLEROT GELÓS. I

Aquest és un estrany treball del taller d’escriptura de donar vida a un estri de cuina.

Si jo hagués estat més valent ara no seia un cullerot solitari. Sempre penjat de la paret amb els altres de la meva espècie. Esperant, mentrestant per ser utilitzat per una mà humana. Hauria tal vegada declarat el meu amor a la cullera grossa dient-li:

¾    Que formosa que ets, cullereta del meu cor-  A les del sexe femení sempre els hi agrada que els hi diguin això de petita i bufona- Tu, cullera alta i ben plantada, que regnes entre les culleres del calaix. -Això d’alta i ben plantada encara que no lligui amb el diminutiu anterior també els hi plau, així es veuen més estilitzades i a quina no li agrada ser una supermodel de les culleres. 

Ara, si hagués estat agosarat gaudiria de la seva agradable companyia entremig de forquilles i ganivets. I les culleretes xiques, les de postra i les de cafè, dringarien joioses amb el seu so metàl·lic, com d’alegres campanes, mentre dansaven al nostre voltant. La cullera grossa i jo el cullerot, una parella sense parangó i molt necessària entre els estris de la cuina.  

Hauria de fer un esforç. Sí, la propera vegada que ens trobem a la pica quan es renten. O millor seria quan estiguessin posats a assecar-nos, una vegada nets i polits. Quina vergonya que em fa, quasi el meu acerat cos es posa vermell només de pensar en romandre al seu costat. 

Vertaderament vaig fallar molt, quasi imperdonablement. Quan van posar-nos al rentaplats nou, ara no el fan servir gaire. Diuen que per dues persones no val la pena. Però aquell dia si que hagués pogut. Imagineu-s’ho tots dos junts, la quitxalla fent gatzara divertint-se amb les pessigolles de l’aigua calenta que bombollejava entre nosaltres. 

I nosaltres seriosos sentint les bombolles del sabó massejant el nostre cos. Banyats amb l’aigua tèbia, l’un al costat de l’altre. El líquid element amb la seva força ens apropava, quasi a tocar-nos. Ella amb un mig somriure, com estimulant-me i jo, com un infatuat carallot no vaig gosar a avançar-me i fer-li un petó a la lluenta galta. 

Covard! Indecís! Ploramiques! Ara et planyés pel que hauria estat la teva vida acompanyat de tan agradable parella. Hagués estat un feliç vagareig dins el calaix, un frec a frec continuo. Ara, si hagués estat ardit seria el rei del cullerots i regnaria amb la seva companyia. 

“Si hagués, hauria ara, tal vegada fos, potser seria”. Tants cops ho repeteixo que penjat a la paret engrogueixo de tristesa. Si pel meu gust fos, ara mateix en deixaria caure al terra. Aleshores, abonyegat i torçat, potser la mestressa en posaria dins el recinte amagat de l’estimada. 

Ja tancats i junts tots dos, malgrat la presència dels altres, jo faria el que hagués d’haver fet. Declarar-li la meva admiració, la meva estima i el meu respecte. Aleshores l’un al costat de l’altra realitzaríem el joc que fa temps hagués passat i ja hauria d’haver estat si jo no fos un avorrit cullerot. Dit i fet, avui en deixo caure de la paret i demà la mestressa en ficarà al calaix al veure’m copejat. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur