EL CULLEROT GELÒS. II

Aquest és un estrany treball del taller d’escriptura de donar vida a un estri de cuina.

Estic content la mestressa m’ha recollit de terra i com ja no sóc tan polit per estar penjat, ara m’ha ficat en el calaix. Però que veuen els meus ulls! Cul de olla negra! Maleit lleva taps! Caldera vessant! Ja m’ho havia dit el trencaclosques: “Mira que aquesta que tan estimes veu els vents pel forquillot gros”.  I jo no m’ho vaig voler creure. Què podia trobar en aquest sòmines de tres pèls? Ai, si ho hagués sabut, potser no m’hauria tirat des del penjador de la paret. Almenys, no estaria abonyegat! 

Però que estàs dient cullerot de tristos pensaments? Després de tan plorar, si hagués, hauria i tota aquesta menjada de coco, com una feble cullereta, de tres per quatre, per què no clamés al cel demanant venjança! Total per una bagassa de mal seient! 

M’ha traït! Cul de paella cremada! Gresós setrill de mal oli! Com pots suportar el veure’ls fent-se carantoines ensucrades! Ai de mi! Un cullerot gros no pot mai permetre que la seva estimada, davant dels seus propis ulls, faci moixaines en un  forquillot de mala raça. 

Tu trencaclosques et dono la llibertat si li trenques les pues al forquillot. Meva és la venjança! L’honor del cullerot gran mai pot ser ultratjat!  Després m’aprofitaré de l’hora de la seva cita per introduir-me al seu reducte.  

Entro sigil·losament i em poso, en silenci, estirat al seu costat. Em mira amb els ulls mig tancats i acariciant la cara (per tant, sap qui sóc) em renya amorosament.

¾    Ja era hora que et decidissis, estimat!  

No sé que dir. Però el dubte enverina el meu cor. I si fos una mentida de la mala cullerota. Ai, caldera bruta! I si m’enganya, i pèrfida tant li dóna qui hagi al seu costat? L’amor, el dubte, la gelosia, lluiten desaforadament en el meu gros cap. A no! Els he vist amb els meus ulls, fent-se mútues carícies. Un núvol vermell omple el meu pensament. No! No! Llançant-me damunt del que tan estimo amb un cop de cap destrueixo la seva bellesa. 

La miro. Em somriu! Oh, trist cullerot! T’has deixat portar per les passions que han ofegat el teu bon cor. Tan entabanat tantes idees! I si no fos una meuca? M’allarga la mà i em diu en veu baixa:

¾    Només volia que vinguessis al meu costat. Si haguessis estat més decidit hauríem... 

Penedit, enrabiat amb tot i amb tothom veiem la seva bellesa deteriorada m’abalanço damunt seu plorant i tanta és la meva aflicció que poc a poc sento estremir el seu cos de cullera grossa. 

Què puc fer? He mort la cullera del meu amor. No hi ha pau dins meu. Sóc una desgraciada desferra de cuina. No puc fer res més que fugir. M’arrossego entre els enquimerats membres de la coberteria i mirant per darrera vegada la trista despulla del meu amor crido:

¾    Vatua l’olla! - Llençant-me de cap al terra de la cuina. 

L’endemà la mestressa veu el meu desori i agafant-me sento que diu:

¾    No serveix per res.- I em llençà a les escombraries. 

Miquel Pujol Mur.