Havia
de parlar amb el cap dels guardes forestals i donar-li un faisà que havia
caçat. El nen, descalç com sempre i vestit amb la roba deixada per petita pels
seus germans, va marxar alegrement cap la llunyana casa dels amos. Però, al poc
temps, els seu pas va anar minvant ja què la sorra es clavava als seus peus,
més acostumats al terra del bosc que a l’arena que engravava els camins.
Quan
era molt a prop de la mansió va veure en una de les terrasses al fill dels
marquesos. Un nen, aproximadament de la seva edat. Era assegut en una butaca,
tapat amb una bonica manta de quadres molts alegrois. Va fixar-se en els peus i
li va veure les lluentes sabates que calçava. Eren d’una pell forta i al mateix
temps flexible. Aleshores va mirar els seus cansats peus. No els tenia gaire
nets degut a la terra i la pols del camí. A més, eren un xic ensangonats per
les ferides provocades per les arestes de la sorra.
Caram!!!-
Va pensar- Jo també voldria unes sabates com aquelles. Com correria aleshores.
El bosc i les muntanyes serien petites per a mi. Podria ajudar al pare a
recórrer els camins del bosc perseguint els animals per caçar-los. També,
podria ajudar-lo a perseguir els furtius que cacen amb paranys a les terres del
marquès. El nen de la terrassa també va observar a l’Abel.
Fem
un darrer esforç va arribar fins a casa del guardabosc major i va donar-li la
peça de caça. Quan marxava una minyona va apropar-se i va xiuxiuejar quatre
paraules a l’orella de l’home. Aquest girant-se va manar-li: Renta’t els peus i
segueix a la mossa. El noi ràpidament va obeir i poc desprès seguia a la
serventa.
Van
travessar diverses estàncies que van fer obrir atònits els ulls del noi. Eren
plenes de rics mobles i amb tapissos que penjaven de les parets. Quina
diferencia amb el exigües i pobres andròmines que moblaven la cabana on vivia.
Després baixaren una escala fins a la cuina. Caram! Si la cuina on feinejaven
sis cuineres, era també més gran que tota la seva casa, amb els corrals
inclosos.
Una
cuinera a l’observar les xuclades galtes del noi i veure’l tan prim va donar-li
un tros de pastís sobrant del dia anterior. No va durar ni dos segons a la boca
famolenca de l’Abel. Finalment seguint a la criada pujaren per una escala i van
arribar a la terrassa on era el nen de les sabates boniques.
Hola!
- va dir amablement l’Adam, ja que aquest era el nom del primogènit dels
marquesos. - Hola, senyor- va respondre el xicotet. Vols jugar amb mi? – Sí,
senyor- respongué. - Dóna’m aquell joguet. - mana l’Adam. – Tingui, senyor. El
pare l’havia advertit que als amos hi ha que tractar-los amb educació i
respe
Continuarà...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada