dimecres, 3 de juny del 2015

JO NO VOLIA. II.


Desesperadament he corregut amagant-me allò que tant estimo, mentre el pare furiós treia el cap per la finestra i cridava:
¾    Malparit!!!  

Mentre corria, el crit ha quedat penjat en l’aire de la matinada, com un pendó enlairat. Per amagar-me m’he ficat en l’espai existent entre el terra i l’habitatge d’una casa veïna. I llavors sí, la meva febre ha tornat a créixer. Per una petita escletxa del pis ho he vist tot. Quines cames, quines mitges, quines sabates amb uns talons d’agulla tan provocatius. Els pantis, la faldilleta curta. En la meva posició creia entreveure allò, ja ho sabeu. Però un dubte ha crescut en el meu cervell, tan gros és? Devia ser a causa de... però tant. 

Aleshores la porta s’obre. Avui, no és el meu dia de les portes. Una femenina veu, xisclona i corpresa, crida.
¾    Però, Manel, fill. Què és això?
¾    Es que jo mare...
¾    Com que tu, què?
¾    Sí, mare. M’agrada vestir-me així.
¾    Vestir-te així?
¾    Sí mare. Vestir-me i comportar-me, més. Ser una noia.
¾    Mare de Déu, Senyor!! Torneu-me cega perquè no ho vull veure. 

Tot això ha passat en un moment. Però la meva pressió ha amainat com la marxa d’una nau al perdre el pal major. Rodolant per terra he volgut marxar corrent. 

Però quan m’escapolia, una mà forta i grossa m’ha pres pel coll de la samarreta. És tan gran que prem al mateix temps el meu propi coll. M’ha girat sacsejant-me violentament i m’ha cridat a menys de dos dits de la cara:
¾    Què fas aquí, xitxarel·lo? 

Jo, tremolant a l’adonar-me de l’uniforme policial que vesteix, he respost.
¾    Res, jo passava.
¾    Sí, per sota, no?
¾    Jo...
¾    Marxa, vés-te’n i no tornis mai més; si t’arreplego aniràs a la garjola, malgrat siguis menor d’edat. Sagalot  de mal pèl!
¾    No, senyor policia. No em veurà més per aquí. Li ho juro!
¾    D’acord. I d’això del meu fill, ni paraula. Si xerres massa, et trobaré qualsevol dia i, t’esbatussaré.  

Les meves cames no poden moure’s més de pressa espaordit com estic. He corregut fins a casa i m’he ficat al llit. A la mare li he dit que no en trobava bé. S’ho ha cregut, al veure’m tremolar. 

Sí senyor, ja ho veu. Totes les meves tragèdies i desil·lusions provocades per una simple fotocòpia entregada, potser amb perverses intencions, per la mestra.

Miquel Pujol Mur

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada