LA PRIMITIVA

L’Artur mai no s’hauria pogut imaginar els últims esdeveniments. Aquest  fantàstic viatge  que el porta cap aquets països orientals: Xina, Japó, Tailàndia... Tot això és dantesc, el somni de la seva vida! Ara, assegut a l’avió, des de ja fa una infinitat d’hores, encara no s’ho acaba de creure.  Els seus pensaments es remunten a tan sols un mes enrere, quan estava tan encaparrat amb els seus estudis.

Quin pal... tot això de la hipòfisi! “Glàndula de secreció interna, situada sota l’encèfal, que regula la major part de les funcions de l’organisme” –murmurava davant d’aquell llibre exageradament gruixut, mentre anava repetint la seva definició. S’ho havia d’haver pensat millor abans de voler seguir estudiant medicina. De fet, ja volia deixar la carrera a mig aire, si no fos perquè els seus pares s’hi van envetar tan fort en  què anés seguint... que això havia de ser el seu futur...   que era una bona professió... i no paraven de donar-li la llauna.

Ell pensava... quin futur? Un no es pot nodrir d’esperances  vanes. Tot el que diuen els llibres està  molt bé, però no havia acabat mai d’entendre que hagués de seguir la carrera dels pares i dels avis. Tan li feia que els altres diguessin que la professió no li venia de família! Sempre havia volgut viure el present fent alguna cosa que li agradés i, realment, tenia vocació de curar a les persones, però no el convencien gens les teories establertes: Si l’analítica surt bé, el pacient ja està curat. Si tens dolor t’has de prendre un antiinflamatori. Si aquest et fa mal a l’estómac, un protector. Si et fa al·lèrgia un antihistamínic. Si tens colesterol una “astatina” i... si et puja la pressió arterial... Uf...!

Quina vida! Si hagués tingut diners ja hauria agafat els trispaus per anar a buscar-se-la fora d’aquestes contrades, on no hi hagués ningú que li amargués l’existència!

Un dia d’aquells que ja estava fart de tot, després d’empollar totes aquelles definicions tan enrevessades i tan poc tangibles, pel seu entendre, se’n va anar  a donar un tomb pel mercat i allà es va topar amb una gitana que li va començar a dir la bonaventura:

-Hola mi niño, però adónde va con eza cara tan aburría? Déame ver tu mano... Oh Dio mío! No pase de largo po delante de la caza de lotería. Hoy e tu día!

Tot i que no li va fer massa cas, la va trobar graciosa i li va deixar anar  una moneda, abans de seguir amb la seva passejada

Ell era  una persona que no li ha agradava jugar  cap joc d’atzar, sempre deia que era com buscar l’agulla en un paller; que tots els diners que no treia de la butxaca, segur que els tenia. Però, tot i les seves conjectures,  quan va passar pel davant del local d’apostes hi va entrar decidit a omplir un bitllet de la Primitiva. Qui sap... potser la gitana tenia un bon presagi!

Per fortuna, per casualitat o per “xaripa” l’Artur en va encertar 6 i... ves per on, ara es troba viatjant i realitzant el somni  de la seva vida, molt a pesar dels seus pares, que s’ho han pres fatal. De fet, encara no els ha explicat tot el que vol fer després de agafar-se un any sabàtic!

Està convençut que tot aquest temps, amorrat sempre damunt dels llibres, d’alguna cosa li haurà servit. Realment, a l’Artur, el que no li satisfà és la medicina convencional. Li agradaria  ser acupuntor i es vol endinsar en la filosofia que tenen els xinesos a l’hora de curar els malalts.

Dintre de l’avió, el viatge se li fa etern i, mentrestant, els seus pensaments no es deturen pensant en un futur, si més no, una mica diferent del que ja li tenien preparat.

18 de maig de 2015