EL RAM DE FLORS.

Acabo de sortir de col·legi. Encara és d’hora i he quedat amb els companys per jugar a “xives” a la plaça del Sol. Avui sóc feliç! La mare no em renyarà  per haver-me embrutat amb tinta els pantalons curts. Sempre que fem classe de dibuix em cau una taca o una altra. Malgrat la bata ratllada, que em poso a l’entrada del col·legi, no aconsegueixo sortir net i polit com ella voldria. 

Acaricio a l’interior de la butxaca dreta dels pantalons les meves bales. Cal saber com acaronar-les per aconseguir que siguin propícies. Tranquil·lament, continuo pujant el carrer. La motxilla carregada amb tots els deures, llibres i estris col·legials em pesa molt a l’esquena. 

Encara la tarda és il·luminada per un radiant sol de primavera i noto una gota de suor que, lliscant del cabell, em regalima per l’interior de la camisa. Però no en faig cas, perquè els humans normalment transpirem. 

En arribar a la cantonada surt sobtadament la mare del Xavier, un company de col·legi d’una classe de nens més petits. Sense dir-me ni un mot en dóna un gran ram de flors, mentre em passa amorosament la mà per la cara. 

Quedo sorprès i mirant-la amb els ulls com plats pregunto:

¾    Ah! Què vol dir això? Jo sóc un noi! Això és per a les nenes!

¾    Ai! Dispensa si et fereixo. Jo et creia més obert! Més gran, més home...

¾    Vostè creia què?

¾    Et veia diferent. Pensava, per la teva forma de comportar-te, per les teves mirades, per la teva seriositat, perdona, et feia més adult. 

Aleshores vaig comprendre les xerrades i el seu xiu-xiu amb la professora a l’hora de la sortida. Jo me les mirava de lluny, amb la mirada fosca d’un noi quan creix, i pensava... Ai, Déu meu! Què pensava! I deixant els meus pensaments en les boires he continuat la conversació:

¾    I perquè sóc seriós em vol...- En aquest moment no trobo la paraula adient; finalment n’utilitzo una que he escoltat a la televisió darrerament: seduir.

¾    Home, noi! Seduir potser és una paraula massa forta. Tal vegada compartir.

¾    Ui! No sé ben bé què podem compartir vostè i jo.

¾    Bé, hi ha moltes coses que potser poden agradar-te. Un home, malgrat sigui molt jove, i una dona...una mica experimentada... - tot això m’ho diu amb veu melosa, mentre s’estireganya i es posa més bé el vestit mostrant-me, orgullosa les corbes de la seva sinuosa figura. La meva cara vermella com un pebrot reflecteix el meu nerviosisme. I també mostro involuntàriament la impressió que em produeix la temptació d’aquell cos i la seva lasciva feminitat.  

Aleshores, confós he recordat que volia jugar a bales amb els companys, Però com un núvol en un dia de primavera els amics s’han escampat pels carrers que donen a la plaça. Emprenyat, exclamo, adonant-me al mateix temps de la meva solitud vers la torbadora muller i també de la curtedat de les meves paraules:

¾    Sí. Jugar a “xives”.

¾    Mel!- contesta amb un lleu frunziment dels llavis- jo no vull dir-te aquest jocs infantils.

¾    Ara ho entenc. Vostè vol compartir el joc que practiquen solets el pare amb la mare.

¾    Ai...què graciós! Tan seriós i em surts ara amb una de tan divertida. Mira, ja que et poses així, t’ho diré a la valenta. M’agrades! Sí, podem jugar com els pares, però amb més suavitat i tendresa. Amb més art. 

Com en una fotografia em veig a mi mateix en aquella cantonada: un marrec de tretze anys encara amb pantalons curts i un ram de flors a les mans. Veritablement la meva aparença és la d’un noi una mica crescut per la seva edat.  

L’aroma del seu perfum, l’olor de pell fresca i neta em confonen amb la seva flaire; la lluminositat dels seus ulls, la boca pintada de vermell, ben perfilada i carnosa, i el seu somriure engrescador, ballen dins el meu cap com un carrusel accelerat, en un remolí d’idees. Els primers desigs de la pubertat, les primeres ànsies d’adolescent, la força de la sang; tot gira i em fa veure en un instant un món diferent, més real i sensual.  

El meu nerviosisme ha estat la meva salvació, Un dels meus dits han foradat el forro de la butxaca. Aquella bala, la més bonica de totes, de tons blaus i grocs, ha caigut i rodola pel pendent del carrer.

¾    Up! – crido- La meva bola!- i esperitat per la pèrdua de la meva més apreciada possessió deixo caure el ram, que fa un apagat - plaff!-  com si rebentés una síndria al caure damunt de l’empedrat del carrer, i corro rere la meva bala preferida.  

Ara, anys més tard, encara rememoro el ram de flors i la directa insinuació d’aquella dona tan eixerida, ben perfumada i un xic més alta que jo, segurament els tacons devien ser la diferència.

 

No vaig tornar a veure-la i ara penso, a vegades, què m’hauria ensenyat si no s’hagués foradat la butxaca del pantaló. 

Noto una tendra mà que em tiba de l’americana i una veu dolça que pregunta:

¾    Mossèn, quan ve a ensenyar-nos la catequesi?

¾    Sí, ara mateix- responc, mentre acarono la meva valuosa bala blava i groga dins la butxaca del pantaló. 

Miquel Pujol Mur.