REFLEXIÓ DAVANT DEL RIU.

El Ricard, és assegut a dalt dels graons de pedra que, com a seients, rodegen el petit promontori on hi ha el Casal. La seva trista mirada observa, sense cap delectança, el petit paradís que s’ofereix davant del seus ulls.  

Però, malgrat guaita l’espectacle sempre canviant del riu, dels ànecs i dels arbres, que la suau brisa en remou les fulles, el seu pensament està en un altre lloc, proper i llunyà al mateix temps, està absort en les seves pròpies idees. Les seves oïdes són taponades pels pensaments, estan bloquejades als sons de la vida. 

Immòbil resta en silenci, pensant, sense cap soroll que trenqui les idees, menjant-se les paraules i sense pronunciar cap mot que el permeti transmetre les seves pròpies dubtes. 

Sense sentir cap so exterior, per ell tot es silenci, però els pensaments no callen, sinó que més aviat reboten d’una paret a l’altre de crani, ensordint les idees sense possibilitat de sortida. 

Amarg, és el silenci del no mot. No té ni una expressió que serveixi per descarregar-se de les penes als humans, ni serveix per enviar els pensaments a altres persones en un clam d’ajuda. 

Tampoc, per ajudar al pròxim, ja què si no ens demana cap cosa, tampoc poden oferir-li empara. 

Què passa pel seu cervell, res més que els avatars de la vida moderna: la feina, com element d’inseguretat; els pares que comencen a ser grans; la darrera forta discussió amb la xicota, potser aquesta qüestió valdria la pena d’anteposar-la. Li pesa al damunt com una llosa, les noticies del malviure en què, ens mostren els mitjans de comunicació, viuen la gent humil d’arreu del món. Mentre altres individus omplen les seves butxaques, moltes vegades il·lícitament o jugant amb vides alienes. 

Pràcticament sembla que el Ricard pregui a aquell Déu, que li van ensenyar de petit, tanta és la seva concentració. Però després alleuja la seva positura, i un crit, més que un sospir trenca la seva gola, sorgint de la part més interna i espiritual del seu cos. Una paraula, un crit qualsevol, li descarrega la ment i  la seva ànima suavitzant el seu posat. Quin ha estat el motiu? El moviment d’una fulla, l’aleteig d’un ocell o potser que una vegada al no trobar la sortida de l’entrellat el seu intel·lecte ha protegit la ment de la bogeria posposant els problemes per resoldre’ls més tard d’un en un.  

Mira altre cop i veu la bellesa del món en aquest vell pont medieval, ara el sol poc a poc se’n ensenyoreix del lloc. L’aigua, ha perdut la tonalitat fosca i resplendeix amb lleugeres onades plenes de reflexes platejats. Els ànecs fan cabrioles capbussant-se en recerca d’aliment i només la petita cua sobresurt de la superfície líquida. Les fulles, portades per una suau aura, reverdeixen dalt de les branques dels majestuosos arbres. A la distància, el lladruc d’un gos saludant al seu amo trenca el silenci.

Finalment, el Ricard s’aixeca de la freda pedra, fa un darrer sospir i més tranquil torna cap als carrers de la vila a lluitar i a viure altre cop, deixant els nefasts pensaments abandonats a la vora del riu.  Retorna a la vida i al món portat per una força interior que li mana i li diu has de viure la teva vida malgrat la pell s’arrugui, els cabells es tornin blancs i el pas sigui vacil·lant. La teva força interior et mourà en un món ple d’encerts i també de molts errors. 

Miquel Pujol Mur.