ESTADA A CERDANYA. II.

Hem caminat amb les mans entrellaçades, ja solcades d’arrugues, mostra de molts esforços i, per què no, de molts anys de convivència. Ben premudes per ajudar-nos mútuament en les vicissituds del nostre passeig. Un mal pas, una pedra mal posada en el camí m’ha fet trontollar lleugerament, immediatament he sentit la pressió de la seva mà, ni forta ni nerviosa, sinó només recolzant-me firmament del meu trasbalsat equilibri. No he pogut més que passat l’instant que abaixar el cap i depositar un petó damunt el dors de la mà, que ha impulsat la meva vida i ha sabut construir un redós aïllat, càlid i ferm on conviure. 

Les muntanyes del Pirineu anunciaven a prop del mig dia, amb la calitja freda i els núvols que cobrien els cims com esdevindria la tarda. El cel sobtadament s’ha enfosquit després de dinar. La tarda cau finalment acompanyada per un fi plugim.  

Les flames de la llar de foc flamegen en una dansa infinita. Els colors groguencs, vermells i blavosos trenquen el seu camí entrellaçant-se en un ball de lluminàries. S’escolta el crepitar de la llenya. La vesprada finalment ha caigut, només una suau claror tamisa les parets i els mobles. Nosaltres asseguts, contemplem el moviment del foc. Fa un moment, llegien uns llibres però la foscor que envaeix la sala, ens ha fet deixar-los damunt d’una lleixa propera. 

Pocs pensaments romanen en el meu cap. Observo el voltants enfosquits, només remarcats per el llum del foc. Sento el seu cap recolzant-se suaument, com qui no vol, a la meva espatlla. Veig els seus ulls, que dolçament abaixen les parpelles. Observo la seva boca, que guarda l’esguard dolç del seu somriure. No em puc contenir i faig a la seva front un petó d’amic, de còmplice i d’etern enamorat.  

Prenc la manta que ens cobreix les cames i la pujo, poc a poc, temen despertar-la, fins a cobrir els nostres cossos. Aleshores, cap amb cap, amb els seus cabells grisosos recolzats en la meva galta, els meus ulls també van tancant-se. 

Una sensació de pau, un estar tranquil i arraulit com qui ha aconseguit estar en el lloc i el moment apropiat, m ‘envaeix plenament, sentint la seva calor i la seva olor, descanso feliçment. 

No sé quant temps ha passat, però noto una lleugera pressió i les paraules de la cambrera, que sense cridar gens per no sobresaltar-nos, ens avisa que el sopar és a taula. Li dono l’aquiescència i reclinant-me damunt la cara que m’acompanya’t sempre, amb breus òsculs, com quan érem joves, suaument vaig despertant-la. 

Ens aixequem i ben agafats, sempre ben agafats, abandonen la sala, la llar de foc i l’encant d’una tarda de suau plugim.  

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.