LLEGENDA DEL MAL SENYOR.

El tema era tractar d’escriure una llegenda sense princesa, drac, rosa ni Sant Jordi i em va venir al cap escriure-la així.  

Havia una vegada un ésser monstruós anomenat incomprensió, que vivia en un gran palau del centre hispànic. 

Des de dalt de la gran torre centralista, atalaiava sempre l’horitzó, sobretot  les terres del nord-est, perquè havia sentit dir que certa cultura es resistia impenitent a les seves poderoses hostes, que volien capgirar les idees de la noble gent de qui s’aprofitava insistentment. 

Un dia rere l’altre, enviava emissaris o s’aprofitava de residents traïdors que sota les seves directrius, molestaven una i altra vegada, amb les seves directes i indirectes pulles, a un poble d’història mil·lenària.

Un cop va envalentir-se més, i s’atreví a apoderar-se de la bandera més preuada, empresonant-la sota mil cadenes, dins les masmorres del seu laberíntic i orgullós castell. Aquest estendard tan estimat és l’idioma. 

Poderosos senyors, savis, artistes i escriptors de la pròpia terra sotmesa i de països forans, van intentar intercedir davant de la incultura i la incomprensió, per així deixar lliure el llaç més important d’expressió dels pobles. Fins i tot, va formar-se un poderós exercit de moltes nacions, sota la senyera blava i amb estrelles, que intentaren aconseguir la llibertat del país dels antics senyors del Mediterrani. 

Però ell, dins el seu castell una i altra vegada resistia, s’amagava, resistia i s’amagava, com un caragol dins la seva closca. “No sabe, no contesta” era les úniques paraules que donava per resposta. El seu senyor, més negatiu encara, no facilitava tampoc cap contestació coherent. Només enraonava de la pedra fonamental de tots els espanyols, parlant d’un llibre de mals contes que van firmar anys enllà certs polítics, la majoria ja enterrats, i que permet menys reformes que la Bíblia. 

Ja tots donaven per perduda aquella cultura de savis i reis, de profetes, d’apòstols, de guerrers, de mariners i del poble, menys la gent arrelada a la terra i les persones del poble ras que l’havien conservat sempre; quan cert individu va atacar valentament i amb poques paraules el reducte encriptat. Va pronunciar molt poques frases, no va fer cap ostentació d’armes, només digué:

¾    Sinó la deixes marxar, oblidat de l’or i l’argent. 

Quan va adonar-se que no arribaven els diners, digueu-les-hi pel nom que vulgueu, va obrir la seva urpa amb un espasmòdic moviment, com aquell a qui a la força li obren, un a un, els dits, i finalment va deixar anar la cadenada cultura catalana.  

Ara sí, per fi lliure, va escampar generosament el seu olor a tot el seu entorn. La cultura: una flor, una simple viola de suau olor i modestos pètals blavosos, va cobrir l’espai on sempre havia regnat, el cor dels catalans. 

Les llegendes diuen que sempre tenen una base real i desitjo que la nostra s’acompleixi pel bé de tots. La cultura, mai ha de patir l’esclavatge de cap capritxós polític, sinó que ha d’estar oberta a totes les persones de sensibilitat, sentiments i humanitat. 

Miquel Pujol Mur.