XIII FIRA MEDIEVAL DELS CANONGES A LA SEU D’URGELL.

Els amics de la Seu, Rosa i Xavier, ens havien avisat de la celebració del Mercat Medieval dels Canonges que porta ja realitzades amb la present tretze edicions. Inquiets i amb ganes de conèixer aquesta Festa Popular el dissabte 31 de maig els nostres passos s’encaminaren vers la Seu d’Urgell, capital  de l’Alt Urgell. 

Aparcar no sempre és fàcil i després de voltar un xic uns municipals ens van indicar un prat, per cert bastant proper a la Catedral, on s’havia habilitat un espai per l’aparcament dels vehicles.  

En pocs instants érem a la porta de l’església, segons un indicador l’única catedral romànica de Catalunya. 

La primera parada era plena de diferents aus de falconeria: falcons, mussols que miraven a la gent com una pressa inabastable, un gamarús d’atenta mirada, altres aus amb el cap cobert per la caputxa que malgrat frissaven amb els sorolls romanien quiets, damunt la seva perxa, sota l’atenta mirada dels seus cuidadors. 

Al seu costat una tenda de campanya ens cridava l’atenció per les múltiples armes que porta un cavaller en els torneigs o fets armats. Tota una parafernàlia d’espases, de sabres, de llances, destrals, piques a més de les cotes de malles per cobrir el cos. Tot el necessari per la guerra: matar, mutilar, ferir... 

Aleshores, uns pocs metres més enllà, el portal medieval ens permetia entrar i fer un recorregut per diferents carrers. Les porxades eren ocupades per quasi 100 tendes o parades que ens oferien mil coses, medievals o no. L’espai era força animat i alegre. La mainada gaudia passejant amb els seus pares i demanant alguna que altre llaminadura o joguet.   

Les persones que regien les tendes majoritàriament vestien roba amb formes medievals. Personatges d’altres temps, com el pregoner, passaven a recordar-nos que feia molts anys s’havia declarat la pesta negra a la ciutat. Un carretó portava uns malalts recollits per portar-los al llatzeret. 

Unes belles i velles dames aprofitaven un sota arc per fer punta de coixí i a la porxada veïna un marxant oferia la feina ja acabada de les puntaires. 

Parades de regals: de cuiro, de pedreria i atuells luxosos competien amb tota aquella mena de coses que alimenten el cos com: formatges, embotits, olives, tot una meravella de productes salats i dolços. Una parada de dolços àrabs va cridar la nostra atenció i poc després menjàvem una deliciosa llepolia de fulles de pasta fina amb mel i licor que feia que els nostres ulls s’esbatanessin amb la seva agradable dolçor. 

Música viva al carrer. La banda de música ens oferir els seus sons, capgrossos, gegant i geganta ballaven melodies ancestrals. La geganta amb el seu somriure ens captivava. Una de les gegantes més somrients que mai hem vist. 

Tot aquest món, mig artesanal, mig medieval, de festa de la ciutat ens animava a voltar i voltar carrers i veure’ls una i altra vegada per què no volíem perdre cap detall en la nostra visita.  

A mes passejant amb els nostres amics el matí va fer-se encara més plaent. 

En tornar a l’aparcament vaig observar que els ulls del gamarús em seguien amb curiositat. Potser era jo la seva pressa preferida. Una esgarrifança va recorre’m el cos. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.