Cada dia a la tarda hi havia partida. Era la seva
afició. Els quatre homes grans es reunien totes les tardes al Casal per fer la
partideta de dominó . Bé, eren varies les partides que es feien, ara guanyava
l’un, ara guanyava l’altre i passaven les tardes ben distretes, allunyant
cabòries, mentre jugaven i feien la cerveseta o el cafè.
Potser feia quatre o cinc anys
que feien la mateixa colla. Jugaven diàriament menys el diumenge que el centre
era tancat, llavors descansaven.
Potser feia quatre o cinc anys
que feien la mateixa colla. Jugaven diàriament menys el diumenge que el centre
era tancat, llavors descansaven.
Jugaven concentrats i parlaven
poc, però tots quatre es coneixien la vida l’un de l’altre. Vivien sols i el
Casal era el seu lloc de trobada, alguns dies dinaven allà i després ja
començaven la partida. Eren de la
tercera o quarta edat, tots rondaven la vuitantena, però estaven força bé,
excepte algunes xacres de l’edat.
Avui, però , no ha vingut el
Marià, juguen els altres sols, encara que una mica emmurriats, pensant que li
pot haver passat. Es posen d’acord en acabar abans el joc i passar-se per casa
del absent per veure que ha succeït. La casa es tancada i ningú contesta al
timbre.
Tement-se lo pitjor pregunten a
una veïna , que els diu que al migdia a vingut una ambulància i s’ha emportat
al Marià cap a l’hospital. Els tres companys de joc tornen cap a casa moixos,
un s’encarrega de trucar a l’hospital i d’informar als altres.
El Marià ha tingut un infart,
però es veu que l’han agafat a temps i sembla que s’està en camí de
recuperació. Els tres homes es tornen per anar-lo a veure cada dia. Al cap d’una setmana l’home torna a
ser a casa seva. Els seus amics el van a fer-li companyia i ajudar-lo a les tardes. Té ganes d’estar més bé per tornar a
jugar a les partidetes.
Ha passat un més de l’ensurt. El Marià
ja torna a les tardes amb els amics,
però li ha recomanat que res de la vida sedentària que feia abans. Ha de
caminar una hora al dia i res d’estar-se moltes hores assegut.
Ara els quatre companys,
continuen una estona fent la partideta al casal, després surten a passejar pel
passeig acompanyant al seu amic, que així no troba tan avorrit caminar sol.
Tots fan més vida a l’aire lliure, els va més bé, és més sà, a més parlen de
les seves coses i de la amistat que hi ha entre ells. El Marià els confessà que
el dia del infart, patia pel que ells pensarien al veure que no havia acudit a
la cita com cada dia.
Mentre continuen la xerrameca i un altre explica acudits, els quatre homes caminen passeig avall, la
seva caminada de cada dia.
23/07/2014/
Que bonic el detall dels amics que surten a passejar amb ell, a tots els anirà bé estirar les cames! M'has fet pensar en un home de Roda de Ter que té cent anys i encara va cada dia a jugar billar amb els seus amics, admirable... :))
ResponEliminaEstà bé l'amistat i els amics a totes les edats, però quan ets gran encara més. Molt bé per aquest home de cent anys que encara està tan actiu, realment és d'admirar.
EliminaHola Anna, doncs jo he pensat en el pare, que anava al casal a jugar els escacs. La vellesa és una edat que convida als amics a fer-se companyia uns als altres...
ResponEliminaPetonets.
Saps M. Roser, que me'n recordo molt del teu pare, de quan viviu-ho a Navàs, i també quan ens vam veure a Avià, ja una mica gran. És veia una persona molt activa , me'l imagino jugant a escacs amb les companys. Suposo que estaria en actiu mentre va poder una mica.
EliminaPetonets de tornada.