EL BIEL VA DE COLÒNIES

Tenia set anys i era la primera vegada que anava de colònies, dos dels seus amiguets i anaven i li feia molta il·lusió, encara que no havia passat mai cap nit fora de casa i li feia una cosa deixar el papa i la mama.

Va marxar molt content amb l’autocar tot ple de nens i nenes de mes o menys la mateixa edat i quatre monitors; el Biel es sentia un nen gran que anava  a viure la més gran de les aventures.

Quan van arribar al poblet de muntanya on passaven els deu dies, va baixar la seva bossa pesada i els van assignar les lliteres on dormirien i tot content cap a dinar falten gent. Va trobar el dinar boníssim, uns macarrons com mai els havia menjat. A la tarda ja hi havia jocs i treballs així  que li va passar la tarda volant.

A l’hora del sopar ja estava una mica emmurriat, trobava a faltar els pares i el seu germà, els nens el distreien però ell estava trist; si pogués  marxar cap a casa –pensava- Després encara van fer un joc, que el va distreure un mica, però a l’hora d’anar a dormir li va venir la plorera. La Mireia una monitora molt jove i maca va intentar consolar-lo, però el nen no parava de somicar i voler anar a casa. La Mireia amb paciència i dedicació el va ajudar a posar-se el pijama  i ficar-lo al llit, com que no parava de plorar va dir que li explicaria un conte , com feia la seva mare. Amb el conte de la Mireia es van adormir tots els nens del voltant, però el Biel li agafava   la ma ven fort i li deia que no el deixés. La noia va estar allà amb la ma agafada del Biel molta estona fins que aquest es va adormir i llavors va anar ella a descansar.

L’endemà el nen es va aixecar més tranquil, es va espavilar per dutxar-se, tal com feien els altres, vestir-se amb la primera camiseta i pantalons que va trobar a la bossa. De dia jocs i tallers i caminades el van ocupar i distreure. El vespre altre vegada l’enyorament. La Mireia va estar al cas i el va ajudar agafant-li la ma fins que es va adormir.

El Biel va passar uns dies meravellosos, descobrint la natura, els arbres, els ocells, un dia fins van veure un niu amb ocellets petits. Feien llargues caminades pels voltants, va fer molts amiguets nous d’altres llocs. El dia que va telefonar als pares els va dir que estava molt content.

Quan arribava la nit, però, cada dia es repetia la mateixa història, alguns nens es burlaven d’ell i li deien ploramiques. La Mireia els va renyar, allà ningú es burla dels altres, el que havien de fer es ajudar-lo i distreure’l, perquè es trobes bé entre tots . El Biel era molt jove i no havia sortit mai de casa.

Els últims dies tan sols veure la Mireia a prop el nen ja és tranquil·litzava. El Biel va gaudir molt de les colònies amb els seus amics i el dia de la tornada quan baixava de l’autocar va anar a fer-li  un petó mentre li deia,  

¾   Estic molt content d’aquest dies, es com si hagués tingut un altre mama, em recordaré molt de tu i et trobaré a faltar. – Deia això mentre l’abraçava molt fort.

Llavors va córrer content a abraçar la seva mama i el seu papa que l’esperaven, tenia tantes coses que explicar-los-hi . Mentre s’allunyava amb ells dins el cotxe deia adéu als seus companys de fatigues d’aquells dies, tot pensant que faltava un any per tornar a repetir l’experiència.

09/07/2014/