Me’n
recordo molt de la primera vegada que vaig sortir a acampar. Va ser una sortida
a la cova i convent de Santa Agnès.
Feia
poc temps que sortia (era quasi un peu tendre) i va ser una estada de Setmana
Santa: el divendres, el dissabte i el diumenge. Formava part d’un joc de
minyons: era vigilar i assenyalar a altres colles que es movien pels entorns.
Suposo
que molts no sabeu on és, però dita cova i les ruïnes del convent de monges
esta situat en una canal a la part obaga, de la muntanya de Sant Llorenç del
Munt, que dóna al riu Ripoll. És una zona molt humida i amb força vegetació.
En
aquells temps el camí era poc fressat i, a més, el joc era que havíem d’espiar
als altres grups, i aquests no ens havíem de veure. Després de pujar la canal
del Pi Ajagut, en el camí dels Monjos, ens vam ficar pel camí de la Senyora, a
sota del de la Soleia. El camí té l’avantatge que queda més tapat pels arbres.
Recordo
un lloc, una canal, on havies de fer una passa llarga per passar el penya-segat
i agafant-te a una branca que hi havia a l’altre costat, feies força per
carregat amb la motxilla, alçar-te per continuar per l’altre tros de sender. Aleshores
passaves per sota d’un forat de pedres i grimpant lleugerament per una rampa
sorties a dalt. Això és molt fàcil de dir, més arrossegant una motxilla amb
menjar pels tres dies, manta, plàstics per terra, llanterna i roba d’abric és
bastant diferent.
Això
es podria allargar molt, però haig de dir que després del trosset abans
esmentat, de diversos dubtes de la ruta de l’indret, a la fi vam arribar a la
cova.
L’aigua
s’agafava d’una bassa que hi havia dins de la cova, i en trobar dues
salamandres negres i amb taques grogues ens van assabentar pels més grans que
estàvem de sort, perquè volia dir que l’aigua era potable. Els vam apartar amb
molta cura, ja que es deia que tiraven verí i vam omplir les nostres
cantimplores.
En
aquell racó només hi toca el sol un moment, a les onze del matí, la resta del
dia és tapat i ombrívol.
De
dinar, entrepans, que ens els vam menjar molt ràpid i a fer d’observadors, a
guaitar on eren els altres grups.
Va
caure la nit, vam encendre les llanternes. Un petit foc enmig de l’espai lliure,
per tant de que no ens veiessin i a fer el sopar... Ja sopats, a dormir!
Vam
posar els plàstics damunt la roca per evitar la humitat, ens embolcallarem amb
les mantes i vam dormir tenim com matalàs la dura pedra.
Quina
nit!
Malgrat
el fred, un record perviu agradablement. Una petita clariana entremig de les
branques dels arbres em permetia veure brillar les estrelles en el cel blau.
Ara que
fa poc he tornat a veure la cova i les restes del convent m'ha tornat a la ment
el seu record, és un bell i vell record de mig segle d’antigor.
Miquel
Pujol Mur.
Fotografia
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada