BÍVAC

Me’n recordo molt de la primera vegada que vaig sortir a acampar. Va ser una sortida a la cova i convent de Santa Agnès. 

Feia poc temps que sortia (era quasi un peu tendre) i va ser una estada de Setmana Santa: el divendres, el dissabte i el diumenge. Formava part d’un joc de minyons: era vigilar i assenyalar a altres colles que es movien pels entorns. 

Suposo que molts no sabeu on és, però dita cova i les ruïnes del convent de monges esta situat en una canal a la part obaga, de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, que dóna al riu Ripoll. És una zona molt humida i amb força vegetació. 

En aquells temps el camí era poc fressat i, a més, el joc era que havíem d’espiar als altres grups, i aquests no ens havíem de veure. Després de pujar la canal del Pi Ajagut, en el camí dels Monjos, ens vam ficar pel camí de la Senyora, a sota del de la Soleia. El camí té l’avantatge que queda més tapat pels arbres. 

Recordo un lloc, una canal, on havies de fer una passa llarga per passar el penya-segat i agafant-te a una branca que hi havia a l’altre costat, feies força per carregat amb la motxilla, alçar-te per continuar per l’altre tros de sender. Aleshores passaves per sota d’un forat de pedres i grimpant lleugerament per una rampa sorties a dalt. Això és molt fàcil de dir, més arrossegant una motxilla amb menjar pels tres dies, manta, plàstics per terra, llanterna i roba d’abric és bastant diferent. 

Això es podria allargar molt, però haig de dir que després del trosset abans esmentat, de diversos dubtes de la ruta de l’indret, a la fi vam arribar a la cova.

L’aigua s’agafava d’una bassa que hi havia dins de la cova, i en trobar dues salamandres negres i amb taques grogues ens van assabentar pels més grans que estàvem de sort, perquè volia dir que l’aigua era potable. Els vam apartar amb molta cura, ja que es deia que tiraven verí i vam omplir les nostres cantimplores. 

En aquell racó només hi toca el sol un moment, a les onze del matí, la resta del dia és tapat i ombrívol. 

De dinar, entrepans, que ens els vam menjar molt ràpid i a fer d’observadors, a guaitar on eren els altres grups. 

Va caure la nit, vam encendre les llanternes. Un petit foc enmig de l’espai lliure, per tant de que no ens veiessin i a fer el sopar... Ja sopats, a dormir!  

Vam posar els plàstics damunt la roca per evitar la humitat, ens embolcallarem amb les mantes i vam dormir tenim com matalàs la dura pedra.  

Quina nit!

 

Malgrat el fred, un record perviu agradablement. Una petita clariana entremig de les branques dels arbres em permetia veure brillar les estrelles en el cel blau.

Ara que fa poc he tornat a veure la cova i les restes del convent m'ha tornat a la ment el seu record, és un bell i vell record de mig segle d’antigor. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia M. Rosa Planell Grau.