ESTADA A CERDANYA. I.

Uns amics ens havíem recomanat el lloc de Santa Llocaia, en l’Alta Cerdanya, com un racó on podríem aconseguir aquell punt de pau i intimitat que tan ens agrada gaudir, en aquests moments actuals que l’esperit tendeix a la serenitat i a la calma de la feina ja complida. La tarda anterior havíem arribat des de Barcelona a la casa de turisme rural, un xic sofisticada, de què tan bé ens havíem enraonat els Vidal. 

La recepció per part dels propietaris havia estat molt agradable i el personal ens va fer la impressió, no desmentida posteriorment, d’una gran preparació i eficiència. La casa era antiga, quasi medieval, però remodelada i renovada interiorment per oferir-nos totes les comoditats de la vida moderna. 

El paisatge era d’aquells que t’entren en l’ànima i et fan desitjar que el cel sigui una cosa semblant.  

L’entorn era diferent al que esperaven trobar en un petit poble de la Cerdanya, plens la majoria de noves construccions. El més nou, era l’ajuntament, però malgrat ser un edifici més modern que la majoria, s’integrava completament amb el paisatge rural. Davant seu hi ha una gran plaça amb una torre campanar metàl·lica, un clocher, amb gran varietat de campanes de diferents mides. 

Al costat de l’hotel-casa rural, una església romànica del segle XII, amb el clos tancat per pedres, i l’antic cementiri obert a tots els oratges. D’aquells llocs que t’inviten inconscientment a asseure’t i a reflexionar. Cansats del viatge, poc després sopaven i ens anàvem a dormir. La nit, no va ser trencada per cap soroll, tan habitual en la ciutat. 

Ben descansats, al matí, hem sortit a passejar pels voltants de la casa. Les flors llueixen al sol, com taques que entapissen de vius colors, el verd luxuriós dels prats. Els arbres de diferents mides i colors alegren la nostra mirada. Tant a un costat, com l’altre, s’albiren els cims de les muntanyes encara en signes de neu a cotes altes. El Puigmal a la dreta i el Pirineu, cap el vessants del Carlí, per l’esquerra. 

A prop de nosaltres la riba del Segre ens separa de la Baixa Cerdanya.  

Anàvem pel camí com en el temps de joventut agafats fortament de les mans. Però el desig, que insuflava la sang jove ha minvat, i la nostra història d’ample recorregut, ha passat a ser aquella amistat entranyable, tendra i respectuosa, després de tanta anys de vida en comú. 

Escolto el seu parlar com el refilar d’una au, que brollant del seus llavis em parla de mil coses ja sabudes. Però en la seva boca, les paraules sonen lleugeres i etèries com si fossin noves.  

Agafat de la seva mà noto la calidesa, ara suau i tèbia, d’una vida que sempre m’ha fet costat. Reconec i sé que he tingut forces errors i que a vegades el meu caràcter impulsiu ha trencat l’harmonia de la vida conjunta. Però cada cop me’n recordo més que al mirar la seva cara, el seu gest de paciència inacabable i el seu tristoi somriure, però somriure en fi, com qui aplaca la rabieta d’un nen, que sempre m’ha fet canviar de pensament. Mai, un somrís, ha contingut tantes raons per fer calmar el meu brot de supèrbia. 

CONTINUARÀ... 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.