ELS JOVES FANTASMES DEL TEATRE. II

El Pi i la Pa, des del seu amagatall s’ho passen PIPA. En més d’una ocasió han parlat d’emigrar a un teatre més gran i que féssim més repertori. Però el sindicat de fantasmes federats els hi ha impedit. Hi ha molta demanda pels millors locals, i els preferits la estan ocupats fa molt temps, clar, com els fantasmes no es moren mai. 

Una, de les seves malifetes preferides, eren descosir els vestits dels actors, preferentment d’aquelles primeres actrius ja una mica passades d’anys i quilos que volien aparentar el que ja no eren. 

El Pi, donant-li un cop de colze a la Pa, li diu:

¾    Te’n recordes que d’aquella ocasió que fan treure les puntades al vestit de la prima donna. Quan l’actor, aquell tan eixerit, la va voler girar, tibant-la del braç, per atraure-la i fer-li un petó, se li va desprendre tot el vestit, quedant tan nua com quan la seva mare la va portar al món. Que vermella va posar-se i no només de la cara, jo crec, que fins i tot, del cos va enrojolar.

¾    Sí, sí, però, – continua la Pa- i el director que volen tapar-la va entrebancar-se amb un cable d’electricitat i encara va ser pitjor van quedar en mig de l’escenari ben abraçats i enrampats.

¾    Jo, sí, enrampats, ben apretadets i vinga a sacsejar-se.

¾    Pi, és un mal projecte d’home, sempre pensant amb això.

¾    Va, Pa, que tu també n’has fet cadascuna!

¾    Sí, home, jo no vull ser menys, igualtat de sexe davant de tot, no faltaria més. Te’n recordes d’aquella ocasió quan en plena funció vaig fer caure l’envà del camerino de rere l’escenari.

¾    Jo! jo!! Aquella vegada si que va ser bona, el galant i la meritòria jove jeien ben entortolligats, damunt el sofà.

¾    Sí!! Ostres, com van quedar, a ell se li desinfla de seguida i ella vinga a tapar-se avergonyida. Valia la pena, la noia, era tan bonica. Els van aplaudir més, que a tota l’obra.

¾    Si, noi en aquells temps si que fèiem bones trapelleries, ara fa un temps que estem una mica moixos. Què els hi fem a aquests?

¾    Jo penso que si quan el Hamlet està dient allò, de Ser o no Ser, amb la calavera a la mà, li fessin desaparèixer. En venen unes de pols seca, que a la mínima pressió és fonen. T’imaginés el ridícul que farà?

¾    Jo, crec que a la Ofèlia, quan és dalt del mur per llençar-se al mar,  li podríem clavar el vestit a la torre i quan saltés, quedaria enganxada a la paret, movent les cames com una titella, davant del públic. Jo! Jo!

¾    I sí... 

Tants acudits hi ha en la ment els nostres petits fantasmes trapelles que podrien oferir-nos una nova obra teatral plena de més disbarats.  

Miquel Pujol Mur.