dimecres, 25 de juny del 2014

EL JAN I LA FIRA. I.

El Jan, aquell home vell del poble, allunyat de tothom i pobre de solemnitat mira amb els ulls lleganyosos i tristos a la gent que passeja per la Fira Gran. El batlle, l’ha inaugurat fa uns instants. La banda municipal, amb un gran rebombori de tambors i trompetes, ha recordat a tot el poble el gran esdeveniment anyal. 

Sí, han començat els dies de la fira i ell se’n recorda de moltes més  viscudes amb diverses circumstàncies. Segurament, no eren tan riques ni brillava tanta lluminària elèctrica, aleshores les parades s’il·luminaven amb espelmes i llums de carburo. El joc de la llum i les ombres desdibuixava les fisonomies. La gent no anava vestida de roba tan galana i festiva. El gris, el marró i el negre manaven per damunt dels altres colors. Ni tampoc les joguines eren tan boniques, les nines de drap i els joguets de fusta no tenien els brillants colors actuals. Però, per ell, encara que antigament tot fos més pobre, hi havia una cosa en particular, que encara ara, després de tants anys i panys, li deixava un suau i dolç regust als llavis: la família i la tendresa.  

La primera fira, quan encara era una xavalet, acompanyant als seus pares, gent de pagès, que havien emigrat al poble gran cercant una vida menys soferta que la del camp. Amb els pares, i fent un xic de mainader dels seus germans petits, passejàvem amunt i avall pel veral de terra polsosa. Els seus ulls corrien embadalits per les oscil·lants llumetes i per la visió d’aquelles joguines tan desitjables, que es mostraven a l’abast de la mà. Però malgrat tot, lluny de les possibilitats familiars. Desitjar, no tenir i envejar, formaven part d’una il·lusió trencada. Sobretot, al veure altres nens, potser de família benestant, que les portaven ben agafades. 

Anys més tard, primerament va anar-hi amb els companys. Més tard amb aquella xicota, xamosa i tendre de qui s’enamora com un ximplet. El primer amor de joventut i el despertar de moltes passions. 

Després un altre graó dins l’escala vital. L’Ester, els nens i ell, aleshores un home ben plantat amb feina, casa i família. Anys d’alegria plens de vital joia. 

Com la roda de la sort i l’infortuni no para mai de voltar, favorablement segons per qui i desgraciadament per molts altres, anys més tard va sofrir la pèrdua de la seva dona, rere una malaltia d’aquelles estranyes que ningú s’atreveix a nombrar. A l’Ester, se la va portar nostre Senyor, d’allò que anomenaven un mal lleig, sense saber quin era i sense poder-hi lluitar. No pot oblidar-se quan sol, a la capella de l’hospital, orava amargament en aquelles tristes hores. Amb els punys closos i els ulls vermells de plorar pregava al Cel. Però aquest, no el va voler escoltar. 

La malaltia i la mort de l’Ester, se li van emportar l’alegria de viure i també els pocs diners estalviats. El desànim, la feina. Llavors els fills, ja una mica crescuts vam emprendre el vol per descobrir nous i llunyans camins. Qui sap ara on són i  que fan en aquest món. 

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada