L’aixecada
del teló per l’estrena de la obra teatral s’ha de fer en dos dies. A dalt de
l’escenari tothom està preparat per l’assaig general. Tota la parafernàlia
escènica és a punt: els decorats, la taula, les cadires i els cortinatges són
posats en el seu lloc, no manca el més petit detall. Els actors i les actrius
porten el vestuari adequat del personatge que interpreten. El director i
l’escriptora de l’obra, des de la primera fila observen, dirigeixen i
rectifiquen els moviments de l’elenc.
Tant
els uns, com els altres, tenen els nervis a flor de pell. El que més volen es
arribar al instant final, en què s’estrenyeran les mans i es desitjaran sort
amb la paraula habitual i màgica de la faràndula: ”merda”.
Dos
essers misteriosos de dalt de la maquinaria de la tramoia observen els
moviments dels actors i els seus continus canvis de roba.
Aquests
dos personatges, són dos petits essers fantasmagòrics. Els seus esperits van
quedar confinats dins les parets mig ensorrades. Això va passar en aquell
incendi que va sofrir el teatre, uns cent-cinquanta anys enrere. Són
respectivament, el fill i la filla, de dues dones embarassades que van morir en
el paorós succés. Com eren ànimes, sense batejar, ni haver ocasionat mai cap
mal, ni tampoc cap bé, van romandre dins el llimbs de l’espai teatral per
sempre.
El
teatre va ser reconstruït, però les seves ànimes van quedar empresonades i ara
són dos fantasmes, que sense malícia pròpia, han anat aprenen de les picardies
de les circumstàncies observades i dels afers dels actors, actrius i directors.
Coneixen,
quin és el favor que els homes volen de les dones, i si tal o qual actriu, es
serveix d’aquests plaers, per pujar l’escala de la fama. També sabem, que a
viceversa, igualment hi ha molta roba mullada, a vegades, menys visible, però
igualment patent. Tant homes, com dones, per aconseguir el graó més alt de la
popularitat, allò que anomenen el cim, són capaços de qualsevol berganteria.
Aleshores, el què no havien après en el transcurs de la seva no viscuda
existència, han anat assabentant-se al contemplar-ho en la comèdia de la vida.
En aquest cas, en la doble comèdia, la teatral i la humana.
L’obra
actual vol ser una paròdia de Hamlet. Els actors i les actrius, malgrat havien
gaudit de gran renom, han passat el moment de màxim esplendor de la seva
carrera. Fútil instant, tan curt com el parpelleig d’una llum en una nit de
tempesta.
Els
petits fantasmes riuen de les ensopegades dels interpretes i si poden,
trapelles com són, es diverteixen fen més d’una dolenteria. Sempre són a punt
per mudar les sabates d’habitació. Canviar les cremes per la cara, es feien un
fart de riure al veure sortir a la primera actriu i que a la poca estona
l’escalfor dels focus li fes caure a raig el maquillatge. Posar una mica de
sabó líquid a l’entrada del prosceni i veure als actors relliscar i caure de
cul en mig de l’escenari. Si no fóssim essers fantasmals, les seves rialles
s’haguessin escoltat en tota la platea i als pisos. Total, una petita ració de
entremaliadures, per alegrar al públic, no fa mal a ningú. Una vegada, van
canviar una pistola d’atrezzo per una
de veritat, i quan l’actriu gelosa, com una gata dalt de la teulada, li dispara
un tir al mal amant, la bala va foradar el teló. Sort va haver que tenia mala
punteria. La policia va fer molt d’enrenou durant la investigació, fins i tot,
van emmanillar a la primera dama. Els petits essers des dalt del teló és van
fer un panxó de riure.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada