Però,
malgrat guaita l’espectacle sempre canviant del riu, dels ànecs i dels arbres,
que la suau brisa en remou les fulles, el seu pensament està en un altre lloc,
proper i llunyà al mateix temps, està absort en les seves pròpies idees. Les
seves oïdes són taponades pels pensaments, estan bloquejades als sons de la
vida.
Immòbil
resta en silenci, pensant, sense cap soroll que trenqui les idees, menjant-se
les paraules i sense pronunciar cap mot que el permeti transmetre les seves
pròpies dubtes.
Sense
sentir cap so exterior, per ell tot es silenci, però els pensaments no callen,
sinó que més aviat reboten d’una paret a l’altre de crani, ensordint les idees
sense possibilitat de sortida.
Amarg,
és el silenci del no mot. No té ni una expressió que serveixi per
descarregar-se de les penes als humans, ni serveix per enviar els pensaments a
altres persones en un clam d’ajuda.
Tampoc,
per ajudar al pròxim, ja què si no ens demana cap cosa, tampoc poden oferir-li
empara.
Què
passa pel seu cervell, res més que els avatars de la vida moderna: la feina, com
element d’inseguretat; els pares que comencen a ser grans; la darrera forta
discussió amb la xicota, potser aquesta qüestió valdria la pena d’anteposar-la.
Li pesa al damunt com una llosa, les noticies del malviure en què, ens mostren
els mitjans de comunicació, viuen la gent humil d’arreu del món. Mentre altres
individus omplen les seves butxaques, moltes vegades il·lícitament o jugant amb
vides alienes.
Pràcticament
sembla que el Ricard pregui a aquell Déu, que li van ensenyar de petit, tanta
és la seva concentració. Però després alleuja la seva positura, i un crit, més
que un sospir trenca la seva gola, sorgint de la part més interna i espiritual
del seu cos. Una paraula, un crit qualsevol, li descarrega la ment i la seva ànima suavitzant el seu posat. Quin
ha estat el motiu? El moviment d’una fulla, l’aleteig d’un ocell o potser que
una vegada al no trobar la sortida de l’entrellat el seu intel·lecte ha
protegit la ment de la bogeria posposant els problemes per resoldre’ls més tard
d’un en un.
Mira
altre cop i veu la bellesa del món en aquest vell pont medieval, ara el sol poc
a poc se’n ensenyoreix del lloc. L’aigua, ha perdut la tonalitat fosca i
resplendeix amb lleugeres onades plenes de reflexes platejats. Els ànecs fan
cabrioles capbussant-se en recerca d’aliment i només la petita cua sobresurt de
la superfície líquida. Les fulles, portades per una suau aura, reverdeixen dalt
de les branques dels majestuosos arbres. A la distància, el lladruc d’un gos
saludant al seu amo trenca el silenci.
Finalment,
el Ricard s’aixeca de la freda pedra, fa un darrer sospir i més tranquil torna
cap als carrers de la vila a lluitar i a viure altre cop, deixant els nefasts
pensaments abandonats a la vora del riu.
Retorna a la vida i al món portat per una força interior que li mana i
li diu has de viure la teva vida malgrat la pell s’arrugui, els cabells es
tornin blancs i el pas sigui vacil·lant. La teva força interior et mourà en un
món ple d’encerts i també de molts errors.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada