LO REI.

Avui m’he despertat a una hora prou matinera, potser el gall del bisbe amb el seu cant estrident, ha estat el causant del meu desori. Desitjo, amb impaciència, que per Nadal sigui al plat i ben rostit, ens hi farem un bon àpat. Malgrat tot, no les tinc gaire clares amb aquest bisbe dels nassos.  

El clot a l’altre costat del llit encara està calent. Passo la mà per damunt i noto la calidesa d’una dama de bon veure i una certa aroma molt peculiar, que en arribar als meus narius em fa certa recordança. Ai, Déu meu! Parlar de recordances després d’haver traginat gola avall uns quants gots de bon vi i ballar fins a mitjanit amb tota una colla de donzelles de grat mirar. És molt demanar! Però lo rei, és lo rei! 

La culpa és de la dona, sempre manant i xafardejant  amb un o altre, i ara sembla que si li  arrufa el nas. És farà vella? Que no sap que quant veig un pal d’escombra, amb quatre penjolls de coloraines, ja m’hi vull ficar al llit a jugar allò que juguem sense roba les dones i els homes. Caram, quines manies li agafen ara! Si totes les seves dames, també, amb passat pel meu tàlem. Unes, de bon grat i altres per deure, perquè per alguna cosa, sóc lo rei. No sé que l’ha emprenyat ara, tal vegada se n’ha assabentat que el fill acabat de néixer de la cosina del bisbe, (collons de gall, no calla) és fill de les meves reals parts. Què feixugues són les tasques de lo rei! 

Ara l’ajudant de cambra, que ve a ajudar-me a vestir. Ai, Senyor! Quin càstig tornar-se gran! Abans no estava de tantes galindaines, d’un bot saltava del llit, en posava qualsevol roba i l’armadura al damunt, i en un barrip-barrap baixava les escales. D’un salt muntava el meu cavall i a la guerra. Una bona guerra i una bona femella omplien cada dia el cor de lo rei!  

Sí, noi, tens raó porta’m la capa, no, la corona, no. No veus que estic a la meva cambra. Que en faré amb la corona posada, donar cops a una paret o l’altre, com si fossin les banyes d’un brau. O tal vegada saludar-me a mi mateix en passar davant el mirall. Sí! Guarda-la! I que passi el Fonollosa, que parlarem de batalletes i de joventut. Segur, que també em voldrà donar consells i algun que altre recadet de la dona. Si sempre estan xiuxiuejant, si no fos pel que sé, pensaria que m’enganyen. Ep! Noi, escoltem no corris tant, per després cridem a l’escrivà que li haig de dictar unes quantes lleis i un memoràndum. Sí, ja ho sé, les memòries. Com vols que escrigui les memòries si no sóc capaç d’escriure el diari del dia. Com pesa això de ser lo rei! 

Desprès, el dinar amb l’ambaixador del moro de les illes. Quantes reclamacions que m’ha donat, Senyor!! Que si els cavallers cristians no fan res més que perseguir a les móres, clar, el bisbe parlar de cristianitzar als muslims, i comencen per ensenyar doctrina a les joves. Que si els robem el menjar, pobrets cavallers d’una cosa o altra han de viure en un lloc tan petit. Quantes paraules de consol ha de parlar un rei per calmar-los a tots. Ja l’he dit que publicaré un edicte per prohibir-ho. S’ho passaran pels...! Que sacrificat és ser lo rei!

De sobretaula una partida d’escacs, aquest joc que em vol ensenyar el Perot. Està carregat de romanços, el que vull fer es una bona capcinada després de tan xerrar amb el pesat de l’ambaixador. Que frissat és això de ser lo rei!  

Per la tarda passejar una estona. Després, reunir-me amb el nobles i amb els jueus. Uns demanen i els altres, protestant, són els que aporten l’or. I jo, el pobre lo rei, fent de mitjancer per a acontentar a tothom! Amb el escurades que són les arques de lo rei, si ho sabéssim correrien a veure lo rei dels castellans! Hauré d’organitzar alguna conquesta, mars enllà, per entretindré a l’exercit. Feina per lo rei! 

Ara sopar i... Avui estic inspirat, la Sibil·la, la de la mitja muntanya, està a la cort i no treia el nas a palau per por a la dona. Com aquesta s’ha marxat, s’ha dit, camp lliure i en la noteta, que discretament m’ha fet arribar, diu que ha fet pujar a la meva cambra aquell matalàs de plomes de cigne on naveguem com nàufrags en una mar brava, orsant-nos d’un costat a l’altre. Xocant, com si els nostres cossos fóssim portats per una onada rere l’altra. Abrasant-nos per no perdre’ns en l’abisme. Ai, Senyor! Com se m’ha posat el pal del bauprès pensant en solcar els bells racons del seu cos. Redimoni! Que estressant és ser lo rei complidor i haver de mostrar sempre la força perseguint uns bells malucs! 

D’aquí una setmana faré escriure una formosa carta de penediment a la muller. La Sibil·la, ja m’haurà deixat baldat per una bona temporada, i prometent-li a la reina bondat i alguna cosa més tornarà a la cort. Això de portar la corona l’ha envaneix força i veure’m fent-li la gara-gara encara l’engresca un xic.  

Ai, Senyor!!! Que fotuda és la feina de lo rei!   

Miquel Pujol Mur.