Mentre baixava caminant per
aquell carrer estret i pedregós, anava pensant en que era allò que l’empenyia a
tornar a allà en aquell barri de pescadors de la ciutat marítima on havia
viscut anys enrere hi que feia tant de temps que no hi tornava. Des que va
començar a estudiar a la universitat i els seus pares es van canviar de ciutat,
no hi havia tornat més.
No sabia ben bé que, una força
feia dies que l’empenyia a tornar allà, i avui que tenia festa a l’hospital
havia decidit anar-hi.
Al arribar a l’estret carrer que
abocava a mar, va contemplar estupefacta com res havia canviat amb aquest 20
anys ; bé, si, tot estava més vell i més deixat que abans, llavors es veien
flors a les finestres i balcons i el terra del carrer lluïa ben escombrat, ara
porqueries i immundícies s’hi aplegaven en diferents indrets.
Va aturar-se davant el número 29,
i decidida va trucar a la porta. Ningú obria tot i que va sentir una remor al
seu interior; llavors va empentar la porta i aquesta es va obrir. Una forta
olor a tancat i a malalt li va empudegar el nas; mentre que una tènue veu sortia
de l’interior d’una cambra. Va dirigir-se cap allà amb pas segur, mentre
cridava
¾ Mundeta!
Que ets aquí
Quan va entrar a l’habitació va
trobar la dona damunt del llit esbufegant, mentre l’olor a malaltia i a pixums
era molt més intensa. Es va acostar al llit i la dona va obrir els ulls, mentre
amb veu molt baixa deia,
¾ Per fi
has vingut, fa tants dies que t’esperava
¾ Quants
temps fa que estàs així? Te’ns molta
febre
¾ No ho se,
unes dues setmanes, de primer encara podia aixecar-me, però fa tres dies que no
em puc moure del llit. –diu amb veu molt dèbil.
¾ Tranquil·la,
ara ja soc aquí, primer cal trucar a una ambulància.
La Mundeta fa tres dies que es a l’hospital i ja s’està recuperant
una miqueta. La doctora Soler l’entra a visitar-la. La dona li somriu.
¾
Veig que estàs millor però no podràs tornar a
viure sola. T’estic buscant lloc a una residencia perquè passis els final de la teva vida
tranquil·la. Aviat hauries mort si no arribo a venir.
¾
Sabia que vindries, feia dies que et cridava i
sabia que la meva fillola no em deixaria morir sola. Faré el que tu diguis
perquè he tingut un bon ensurt i a 92
anys no s’ha de ser tan tossut i voler viure sol.
¾
Aquesta es la meva Mundeta, la que recordo de quan
era una petita i em cuidava i em portava a l’escola. Estaràs tres o quatre dies
més aquí i llavors ja veure’m el lloc on hi trobo una plaça disponible.
¾
Gràcies noia. Ets una bona minyona.
Després de fer un petó a la galta
d’aquella dona, la doctora surt de l’habitació pensant en lo estrany que va ser
la força que va sentir i que la va empènyer a anar allà en aquell barri on
havia viscut i on li quedava aquella personeta que l’havia cuidat quan era
petita, que era com una segona mare per ella, i a qui afectuosament li deia padrina, i de qui feia
anys i panys que no en sabia res.
22/02/2014
De vegades la vida té coses insòlites...És curiós que la metgessa sentís la crida de la persona que l'havia cuidat, és una mica la força de l'estimació!
ResponEliminaPetonets Anna.
Moltes persones han sentit la crida d'alguna persona estimada que els necessitava o que estava en perill. Hi ha coses tan estranyes a l'Univers que desconeixem..
ResponEliminaPetonets màgics