Avui és un dia tranquil per la
Maria, la malaltia li ha donat una treva, el dolor s’ha apaivagat, encara que
les cames no la porten i sola no pot aixecar-se d’on està asseguda.
Mira per la finestra, a fora neva i plovisqueja, aquells petits borralls de
neu que es transformen en aigua així que toquen el terra . Assaboreix cada
instant de la seva vida, sap que aquesta ja no serà gaire llarga. Observa la plaça, l'església del poble amb algun floc quallat. Com li
agradaria veure nevar més fort, que quedés tot blanc amb aquell mantell que ho
cobreix tot.
Recorda quan era jove, aquelles
fortes nevades, llavors si que nevava , i
el cos li responia. Pujaven caminant a la muntanya amb els esquis a l’esquena i
des d’allà del cim de la muntanya
lliscaven carena avall. No hi havia telecadires, ni altres estris mecanitzats. La
dona reviu aquella sensació llunyana del cos lleuger lliscant per la pendent,
l’aire fred a la cara i aquell jove monitor prop seu . Aquell noi de qui es va
enamorar secretament, aquell hivern que va complir els disset anys. Un dia que
es va torçar el turmell, com ell li va embenar i llavors la va acompanyar fins
al cotxe. Que feliç que va ser aquell dia, penso que es el primer noi de qui em
vaig enamorar. L’any següent vaig tornar il·lusionada a esquiar en aquell
lloc, però ja hi havia un altre monitor, mai més en vaig saber res d’ell.
Per què estic pensant ara
aquestes bajanades, és estrany que pensi ara això, les coses van i venen, son
fugisseres. Vaig tenir un altre
“novio”, fins que vaig conèixer el Ricard, el que va ser el meu marit fins que
va morir l’any passat, amb qui vaig passar prop de cinquanta anys junts,
vaja... tota una vida. Llavors la maleïda malaltia que em va minant la salut.
Prou, fora coses negatives, no vull pensar res que
em neguitegi. Avui neva una mica i plou, encara que el dia es gris i fosc , per
mi es un dia meravellós perquè estic viva i ara no em fa mal res, demà Deu i
dirà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada