ALESHORES VA COMENÇAR...II

Com un aficionat de l’art, enamorat de la forma humana, vaig fixar-me més en la seva cara lleugerament bruna, de sol i natura. Els llavis molsuts, les orelles petites i un nas proporcionat de princesa romana. Ai! Que hi podia fer més que admirar-la abstret, com si fos una serp que guaita fixament la seva víctima, però en aquest cas era a la inversa, malgrat ella era la presa,  jo era el seu subjugat i rendit admirador. 

La front alta i pura, les celles clares, com el seu cabell daurat, i a sota els ulls d’un blau intens que seguien els moviments de la gent plens d’aquelles guspires que mostraven la seva alegria de viure i que transmetia també a les seves amigues. Desitjosa segurament de ganes d’obrir-se i fruir d’un munt d’aventures, potser inconscientment, sense adonar-se del perill a  causa de la seva joventut. 

Els seus ulls m’enlluernaven amb el blau que a vegades em recordava el color canviant del mar en una platja tranquil·la  i altres cops refulgien com l’aigua marina al xocar amb els esculls i les roques d’una costa brava. 

Que n’és de preciosa, jove i oberta a un nou món com la rosa mig oberta que vol escampar la seva fragància a tots els seus voltants. 

I la música sonava, sonava i sonava, i jo em deixava portar pels seus acords, la seva melodia i l’encantadora presència femenina que alegrava el meu cor.

Llavors va començar a sonar aquella música tan estrident que bruscament m’aparta del meus somnis barrejats de records, de tendresa i d’amor recordant-me que havia d’anar a dinar a la residència.   

Mentre caminava, ajudat pel meu fidel bastó, recordava els versos d’en Josep Carné que diuen. 

Passen tres noies, totes de blanc

sota una pluja de sol batent,

mans enllaçades, galtes rosades

i cabelleres volant al vent. 

Inconegudes ja de llurs mares,

van deleroses qui sap a on;

sembla que estrenin el goig de l’herba

i que refacin el cor del món. 

¡ Oh, nova glòria, ben tost memòria!

! Ulls que llampeguen i boca ardent,

mans enllaçades, galtes rosades

i cabelleres volant al vent! 

Potser records, potser vivències, potser...tantes coses que afloren i em fan reviure de nou altres instants inoblidables regalant-me un nou moment de dolç amor platònic.

 

Estranya paraula amor que abasta un sense fi de sentiments, idees i passions que reneixen sense importar l’edat,  i sense voler,  dins la nostra pròpia anima interna.   

Miquel Pujol Mur.