EN SORTIR DE CASA AL CAURE LA NIT EM VA APARÈIXER UN GAT NEGRE. II.

Acomodats dins el departament, cama sobre cama, millor dit la nostra cama damunt la cama de no sabíem qui, les motxilles a terra com a soques immòbils, no ens ho permetien saber. Endormiscats, sense veure res a fora per l’obscuritat de la nit i el baf que entelava els vidres, escoltant el rítmic tram-tram del tren, feien camí cap el nostre destí somniat. Algú mig adormit parlava del Pedraforca, un altre li contestava que no, que anàvem a la Pica d’Estats. Bastanta estona després, va passar el revisor qui mirant-nos sorprès, va observar-nos no dues, sinó tres i quatre vegades, a nosaltres, a les motxilles i al bitllets.

¾    On van?- va preguntar inquisitorialment.

¾    Al Pirineu!- Va contestar aquell que sempre és el més ardit i de llengua més ràpida d’una colla.

¾    A sí...- va contestar el mosquejat home guaitant altre cop els bitllets- amb un tren que va a Llafranc?

¾    Com?- vam exclamar tots a l’uníson. Va fer-nos un ràpid esguard com qui pensa: - Què babaus! Infeliços!- Amablement, suposo perquè també devia ser un pare de família amb fills tant despistats com nosaltres, va dir-nos.

¾    No els vull ni veure, ni tant sols saber on van, a la propera parada baixin del tren i si pot ser no passin per l’entrada de l’estació, que jo no vull cap compromís. Desapareguin sense deixar cap rastre, sinó, haure d’avisar al cap del tren i la Guardia Civil el empresonarà.  

Ostres! Altre cop la presó davant meu i aleshores pensà que  en sortir de casa al caure la nit em va aparèixer un gat negre.  

El nostre destí per bones o dolentes va complir-se, vam baixar, o fugir del tren, com els indis americans quan encerclen la caravana en el darrer moment de la pel·lícula, i fugen quan sona la trompeta, malgrat sigui llunyana, llavors és el moment en que arriba la salvadora cavalleria ianqui. Igual que els pells-roges, o més aviat com els bisons quan són perseguits per aquests mateixos individus cridant pels descosits, vam travessar les vies. Ja érem arribats, no a les frondoses valls del Pirineu, sinó a la badia de Roses. Estàvem enmig del passeig que dóna a la platja de suaus onades i fina sorra negra. Segons el “profe” a causa d’un volcà que va formar part d’aquella costa. Les motxilles, deixades de la mà de Déu, mig llençades pel pedregar i nosaltres amb l’ànim tan per terra com elles. Dimonis! Ja ho deia la dita que hauria d’haver tornat al llit quan en sortir de casa al caure la nit em va aparèixer un gat negre. 

Quan els nostres pensaments eren en l’orbita de que bé estaríem dormint al calentó llitet de casa, va ressonar escandalosament i molt a prop nostre una botzina d’aire, d’aquelles d’alegre tararí-tararà-tararí-tararà, (nas de barraca sant boí) que ens va desvetllar  dels nostres negríssims mal somnis. Un xiscle dels pneumàtics al frenar sobtadament, i vam escoltar unes veus femenines que en una meravellosa, a les nostres oïdes, barreja d’idiomes: anglès, francès i català cridaven: Hello boys! Una altra xiuxiuejava: Mon petits garçons! Qui’ls on jolis! I la darrere veu, un més entenedor: Ei, nois que feu? Voleu vindré? Aleshores motxilles, Pirineu, alta muntanya i sortida com a prova de maduresa, van anar en orris. Van assabentar-nos ràpidament que eren unes noies que estudiaven a l’estranger: unes de la terra, altres angleses convidades i les altres franceses afegides, que acampaven al càmping de la sortida del poble. Anàvem en una furgoneta Volkswagen, prestada, a una discoteca que no tancava mai, ni de nit, ni de dia. En veure’ns tan desemparats, esmaperduts i amb les grosses motxilles, els hi vam fer llàstima i ens convidaven a anar a ballar i moure l’esquelet amb elles.  Ni ens ho vam pensar, ràpidament les motxilles pujaven a la baca de la furgoneta, elles i nosaltres, tots ben apretadets dins la “furgo” i rumb a la “disco”. No sé si us imagineu el que va succeir: moure’ns, suar, beure, dansar,... Va estar una bona prova de joventut i de més coses que més val no parlar-ne. En totes aquelles hores ni em va passar pel cap que en sortir de casa al caure la nit em va aparèixer un gat negre.

¾    Betty, my love, you know where is our beautiful black cat? “Betty, amor meu, saps on és el nostre formós gat negre”- Així va acabar al cap dels anys la nostra primera prova de maduresa. 

Et aquí la història del gat negre que la meva mare va fer saltar del terrat de casa quan marxava, per fer-me penedir de la sortida al Pirineu.

Miquel Pujol Mur