EN SORTIR DE CASA AL CAURE LA NIT EM VA APARÈIXER UN GAT NEGRE. I

Aquestes paraules em porten el record d’una tèrbola i divertida situació viscuda en el passat. Era jo un jovenet sense intimitat pròpia, vull dir que vivia a casa i a costa dels meus pares, i aquella era la primera vegada que amb la colla sortíem de nit. La causa de la nostra nocturnitat era per agafar un tren que a altes hores del vespre ens portaria al Pirineu. Volia, i volíem tots, marxar a la alta muntanya, fins i tot, com una prova de maduresa i en sortir de casa al caure la nit em va aparèixer un gat negre. 

A més, no solament això, sinó, que només havia caminat deu metres més enllà del portal, per anar al punt de trobada, quan sense adonar-me vaig passar sota l’escala d’un electricista municipal que enfilat  a dalt intentava fer que la llum del carrer funcionés. Però, com jo no m’hi veia, donada la foscor, em vaig trobar ben bé enmig i a sota dels dos varals oberts. Si em descuido la motxilla ensopega amb una de les potes i faig caure a l’electricista i aleshores, no sé que m’ho hagués passat. Potser, hauria estat acusat d’un atemptat als béns i al personal municipal? Segurament, les forces públiques m’haurien apressat i tancat dins una cel·la tenebrosa amb malfactors que haguessin abusat de mi, un indefens i pobre noi jove. Ai! Quin horror! Déu meu! Sol i desvalgut davallant pel negre abisme de la perdició. Per un moment vaig recordar-me que en sortir de casa al caure la nit em va aparèixer un gat negre. 

Ja en l’estació i reunits tots els companys expedicionaris, dels que feia molt poques hores que m’havia separat, preparant i planejant-ho tot per gaudir força de la nostra sortida pirinenca. Després de les pertinents salutacions i les expressives abraçades, ve ser també l’instant de les consegüents bromes sobre el magnífic aspecte de les voluminoses motxilles que tots arrossegàvem i que feia pensar que el nostre destí fos l’Himàlaia. A la majoria ens l’havia fet la mare, amorosament, i no sabeu la quantitat de roba, estris per menjar i aliments preparats de tota mena, que per si fos necessari, havien sabut entatxonar a dins. Aquest entrepà, per si tens gana pel camí. Té he posat vuit parells de mitjons gruixuts per si et mullessis els peus, ja saps que et refredés molt aviat si se’t mullen. He posat, nen,  també el jersei gruixut verd i el vermell, tu no ho saps, però al Pirineu fa molt fred. I moltes més coses! I moltes més andròmines que, probablement, tornarien a casa sense sortir de dintre, ni fer cap servei, només per si fes falta. Va sonar el pito del tren i en aixecar la motxilla de terra em va venir el pensament que en sortir de casa al caure la nit em va aparèixer un gat negre. 

Tots corrents per l’andana, carregats com camells d’una sola gepa i amb el cap cot, clar amb els pes de la nostre carrega no el podien aixecar, i el pito sona que sona, i nosaltres vinga a córrer vorera enllà. La gent s’apartava espaordida per l’allau de cames, cossos i embalum que corria per prendre el tren. A més a més de camells, també semblàvem un ramat de bisons de les pelis americanes. A la fi, després de pujar per l’estreta escaleta del vagó empenyent-nos els uns als altres, tibant-nos els uns al altres, ajudant-nos i entrebancant-nos els uns als altres, vam trobar un departament buit que vam fer nostre. A l’asseurem un núvol d’idees va tornar a dir-me que en sortir de casa al caure la nit em va aparèixer un gat negre.  

CONTINUARÀ. 

Miquel Pujol Mur.